Guanyar ‘allà’ la Lliga
que s’anomena així perquè no forma part de cap expedient en un jutjat, sinó de la reparació dels mals causats a través d’algun tipus de senyal diví o de missatge del destí dilatat en el temps. Aquest derbi no era el de les Corts de 1949, una Lliga de les antigues guanyada contra els periquitos; ni el del 2020, la primera Lliga estranya de la pandèmia, quan l’Espanyol va baixar matemàticament després de perdre al Camp Nou i el Barça va poder acabar atrapant, al final, el Madrid. No. Allà, a l’RCDE Stadium, es lliurava una batalla a vida o mort (o entre la vida i la mort), una espècie de duel al sol (tot i que fos en horari nocturn) entre l’èxtasi i l’agonia, una tempesta perfecta en què el Barça podia ser campió al camp del màxim rival ciutadà i, a sobre, mostrar-li el camí que porta inevitablement a les tenebres.
Quatre anys com un segle
Tenia raó Luis García a l’afirmar que «ens juguem moltíssim més que ells», però també la tenia Xavi quan deia que «a nosaltres també ens hi va la vida». Potser exagerava una mica, el de Terrassa, perquè sempre està més amoïnat qui travessa la maroma sobre el precipici que no qui s’empolaina per sortir a saludar a l’escenari. Però també és veritat que si pots guanyar una Lliga ho has de fer al més aviat possible, sense commiseracions i altres subtileses. Els quatre anys sense campionat de Lliga han semblat un segle per tantes coses que han passat.
Després del festival del Barça en la primera part i de l’absoluta misèria en què va viure sumit l’Espanyol, quan l’efervescència inicial periquita ja s’havia convertit en pólvora molla, quan llums i himnes es van tornar cendra i foscor (el promès duel al sol s’assemblava més a la massacre de Little Bighorn), va semblar com si els de Xavi renunciessin a aprofundir en la ferida. Es van calmar, mentre l’afició blanc-i-blava marxava decebuda de Cornellà-el Prat.
Alguns celebraran la victòria (la número 27) alleujats; d’altres, amb escarafalls apoteòsics i passionals; alguns més, amb el somriure irònic de qui se sent superior. No passa res. Que es calmin els violents ultres que van saltar com hienes. Només és futbol, animals.
■