O l’alcaldia de BCN o l’adeu
Les eleccions municipals del 28 de maig són pràcticament un tot o res per als quatre aspirants amb més possibilitats: Colau, Trias, Collboni i Maragall. Hi ha lloc per a un. Els altres hauran de triar entre el fred de l’oposició o acomiadar-se de la política municipal.
Ada Colau (Comuns), Xavier Trias (Junts), Jaume Collboni (PSC) i Ernest Maragall (ERC) saben que estan davant l’última oportunitat.
Trias: o alcalde o la jubilació. El candidat de Junts, que es presenta com «l’única» opció per fer fora Colau, ha sigut el més clar: «Tinc 76 anys i no té sentit que em quedi aquí un munt d’anys aguantant una cadira per ser regidor. Em presento per ser alcalde i si no ho soc, me n’aniré a casa a jubilar-me». Per tant, si no guanya, qui ja va ser l’alcalde de la capital catalana entre el 2011 i el 2015 –a més de regidor del 2003 al 2019– diu que es retirarà de la política, casella en què ja era abans que Junts recorregués a ell per intentar remuntar la seva representació. El seu primer càrrec polític va ser com a conseller de Salut de Jordi Pujol el 1988, per la qual cosa té una dilatada carrera. Tot i així, busca un bonus track. Sense pèls a la llengua, diu que obtindrà la victòria «amb 13 diputats» i presumeix de tenir «llibertat absoluta» per pactar amb qui li plagui.
Colau: el risc de l’hiperlideratge. Ningú en els Comuns es planteja cap altre escenari que no sigui el de Colau alcaldessa. No és només una qüestió d’optimisme, és la dependència d’un projecte que orbita al voltant de l’hiperlideratge, forjat durant els anys d’activisme pel dret a la vivenda i la implicació en el 15M fins a la irrupció a l’ajuntament el 2015. L’abatiment que va demostrar la nit de les eleccions del 2019, quan va creure que amb la victòria d’ERC es desplomaven les opcions de continuar com a alcaldessa, va ser significatiu. Però és que quatre anys després el partit no ha afrontat l’espinosa carpeta del relleu i de l’era post-Colau. Tant és així, que fins i tot per presentar-se a un tercer mandat, «l’últim», ha assegurat, Barcelona en Comú va haver de votar, perquè el seu codi ètic fixa un límit de vuit anys, el temps que fa que està al comandament de la ciutat. ¿Què farà Colau si no és alcaldessa? Entre bambolines, pocs dubten que no es quedaria en l’oposició i que el seu futur es podria redirigir a l’àmbit estatal amb les generals en l’horitzó i com a puntal que és de la vicepresidenta segona del Govern central i líder de Sumar, Yolanda Díaz.
Maragall: l’espina clavada. Maragall té l’espina clavada de no haver pogut ser alcalde malgrat guanyar les eleccions del 2019 per culpa del «pacte de la vergonya» que atribueix a Colau i el PSC amb els vots imprescindibles de Manuel Valls. Es va frustrar llavors el que pretenia que fos el colofó de la seva trajectòria política, que als 80 anys és molt llarga i passa per haver sigut des de regidor de Barcelona per primera vegada el 1995 amb el seu germà Pasqual Maragall com a alcalde, a conseller tant del tripartit com, durant uns mesos, del Govern possibilitats de repetir la victòria i, tot i que els republicans somien a remuntar, a ningú se li escapa que, si no és alcalde, s’haurà de construir una alternativa que tancarà la carpeta Maragall.
El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha admès a tràmit una demanda del president d’ERC, Oriol Junqueras, contra Espanya per «haver-li prohibit exercir de diputat» quan estava en presó preventiva, al desembre del 2017. En un comunicat, la formació va detallar ahir que la demanda al·legava «vulneracions a la llibertat d’expressió i al dret a les eleccions lliures, així com una situació d’abús de poder per part de l’Estat».
ERC situa els fets de la demanda en l’impediment que Junqueras «acudís a la sessió de constitució del Parlament de Catalunya després de ser elegit el 21 de desembre del 2017, mentre es trobava en presó preventiva» i el TEDH ha remès l’assumpte a l’Estat perquè es posicioni fins a l’1 de setembre del 2023. Junqueras va celebrar l’admissió i va assegurar que és «un nou pas al camí per denunciar i per aconseguir condemnes fermes contra l’Estat espanyol per la violació de drets polítics» i, especialment, per la «violació de drets dels ciutadans a ser representats per les persones que els mateixos ciutadans han votat».