La depressió i els suïcidis s’acarnissen amb una Cuba castigada per la crisi
▶ La taxa de morts voluntàries, quatre punts més alta que la mitjana mundial
Es deia Yinet. Havia ingerit tantes pastilles que mai es va tornar a despertar. Tenia 15 anys. Gloria era un any més gran. Es va llançar des d’un edifici de 12 plantes. Les xarxes socials van informar que els dos casos es van produir amb escasses setmanes de diferència a la província cubana de Guantánamo, escenari d’una recent protesta contra el Govern a la localitat de Caimanera per l’abast de la crisi. Els diaris van callar les veritables raons dels dos esdeveniments. Respecte al trist destí de les dues adolescents, la paraula suïcidi no forma part del llenguatge estatal.
El lèxic mèdic és elusiu, fins i tot en les estadístiques. Dies enrere, el portal oficial Cuba Debate va donar compte que les malalties cardíaques són la primera causa de mort a l’illa, seguides dels tumors malignes, les malalties cerebrovasculars, la influença i la pneumònia, i els accidents. Els segueixen les malalties cròniques de les vies respiratòries inferiors; les malalties arterials, la diabetis, la cirrosi i altres afeccions cròniques del fetge i «les lesions autoinfligides». Es tracta del desè desencadenant de morts.
D’acord amb les últimes estadístiques disponibles, la taxa de suïcidis és de 14,11 per cada 100.000 habitants, per sobre de la mitjana a nivell mundial, que és de 9,49. L’Organització Panamericana de la Salut (OPS) ubica Cuba al setè lloc a la regió.
Col·laboradors de Fidel
El cubà Paul Lafargue va ser un periodista i metge que va estar relacionat amb la formació del socialisme espanyol i francès al segle XIX. Va conèixer Karl Marx i es va casar amb una de les seves filles, Jenny. És l’autor d’El dret a la peresa, una de les grans crítiques al treball. Lafargue i Jenny es van suïcidar el 1911, als 69 anys. «Sa en cos i ment, acabo la meva vida davant una vellesa despietada que m’ha tret els meus plaers i alegries l’un darrere l’altre», va escriure el cubà a la seva carta de comiat.
Malgrat el seu llinatge amb el marxisme, fins al punt que Lenin va ser al seu enterrament, el castrisme l’ha ignorat. «Potser (sempre que sobrevisqui a la debacle) l’esquerra caribenya del futur reivindica aquest home que va magnificar la mandra com a arma revolucionària i va col·locar el plaer com a element subversiu allà on el seu il·lustre sogre havia situat el sacrifici», assenyala al seu llibre Posmo Iván de la Nuez, un dels millors intel·lectuals de la seva generació, que va abandonar l’illa abans del Període Especial, el mateix any en què es va suïcidar als Estats Units el narrador Reinaldo Arenas.
Lafargue al marge, la història del castrisme és, també, la de ressonants suïcidis d’estrets col·laboradors de Fidel. Haydée Santamaría, el germà del qual, Abel, va ser un dels pròcers de la Revolució, es va treure la vida l’estiu del 1980, enmig del gran esclat social de Mariel que va concloure amb la sortida del país de més de 100.000 persones. Tres anys més tard faria el mateix Osvaldo Dorticós, que es va desentrampar com a vicepresident i va ser un dels redactors de la Constitució.
Depressió i falta de fàrmacs
El present cubà es mira al mirall del dramatisme i l’escassetat dels noranta. Creix la migració i el des-interès. D’acord amb l’Organització Mundial de la Salut (OMS), Cuba és el segon país de la regió amb més quantitat de persones amb «desordres depressius», gairebé 600.000 casos, només superats pel Brasil. L’escassetat de fàrmacs per tractar aquestes situacions que poden portar a situacions dràstiques és alarmant. El ministre de Salut, José Ángel Portal Miranda, va reconèixer que el sector ha sigut durament castigat per la «falta de finançament» i «l’enduriment» de les sancions econòmiques nord-americanes que «han impedit adquirir medicaments, equips i insummes imprescindibles».
■