Claredat i postprocés No es pot pretendre que el conflicte polític respecte a l’encaix de Catalunya a Espanya és tan irresoluble que és millor no abordar-lo o que plantejar qualsevol alternativa és caure en la lògica procesista

El PSC, que sempre ha sigut partidari del diàleg, sent amenaçat el seu territori de caça electoral per ERC. Només així s’explica el seu rebuig a una iniciativa que tard o d’hora abraçarà

Una de les principals crítiques que ha rebut la proposta d’acord de claredat feta pel president Pere Aragonès, més enllà de l’alliçonador ‘ara no toca’ amb què ha sigut rebut per alguns partits –una reacció sorprenent per part d’aquells que en altres moments de la història no només no van qüestionar l’oportunitat de les propostes en moments complicats sinó que les van impulsar, com la proposta de referèndum el 2012– és que alimenta la roda del procés. Se suposa que entenent per procés el període de la història de Catalunya que va començar el 2012 i que s’ha caracteritzat per l’intent de portar a terme una secessió unilateral per mitjà d’un referèndum d’independència i en el qual l’agenda política ha estat monopolitzada per aquesta qüestió i totes les polítiques públiques supeditades a ella.

Tot i això, si per procés s’entén una etapa política caracteritzada per la desmesurada competència entre ERC i al seu dia CiU i després els seus diversos successors fins a Junts per Catalunya, per aconseguir l’hegemonia en el camp independentista per gestionar l’autonomia, la proposta de claredat s’ha d’emmarcar en una nova etapa política. Una etapa, ja postprocés, en la qual s’estaria produint un canvi en la dinàmica de la competència política, ja que la competència entre partits s’hauria començat a desplaçar de l’espai independentista cap a un espai més central, interblocs, en el qual, amb independència de la posició respecte a les relacions Catalunya-Espanya, hi hauria independentistes i no independentistes que tenen en comú el reconeixement del pluralisme, de la legitimitat de l’altre i l’acceptació dels canals legals com a límit per a la consecució dels seus projectes polítics. Es tractaria d’un ampli espai d’aquells que consideren que en democràcia el diàleg, el consens i el respecte als procediments són la millor manera d’afrontar els conflictes polítics i en el qual els dos principals partits en disputa serien ERC i el PSC.

D’acord amb aquest punt de vista és molt possible que aquesta sigui la raó de fons per la qual el PSC s’ha mostrat tan hostil respecte a la proposta d’acord de claredat. Una cosa incomprensible tenint en compte que aquest partit sempre s’ha mostrat partidari del diàleg i no en va ha sigut promotor de la Taula de Diàleg, en la qual, convé recordar, s’ha apostat literalment «per solucions polítiques, sempre en el marc de la seguretat jurídica i de l’atenció a les demandes democràtiques avalades per una majoria social àmplia i transversal segons els principis i l’ordenament democràtic». I això és exactament el que es pretén amb l’acord de claredat. El PSC sent amenaçat el seu territori de caça electoral per ERC i tem perdre el monopoli en aquesta posició política i només així s’explica per què malgrat compartir el fons es parapeti després de l’excusa que la claredat dona continuïtat al procés per rebutjar una iniciativa que, tard o d’hora, per coherència interna o per necessitat, acabarà abraçant.

Naturalment l’aposta per la claredat no ha d’implicar que aquesta qüestió hagi de concentrar a partir d’ara tots els esforços tal com va passar durant el procés amb el referèndum i amb la independència. És imprescindible, i sobretot després de la constatació que els anys del procés han generat un gran dèficit de polítiques públiques i de planificació –segurament el tema de l’aigua és en aquests moments el més flagrant–, que el Govern i el Parlament prioritzin la gestió d’allò quotidià i siguin capaços de dissenyar les polítiques públiques del futur. Però al seu torn, ni és acceptable el l’«ara no toca», ni es pot pretendre que no ha passat res ni que el conflicte polític respecte a l’encaix de Catalunya en el conjunt d’Espanya està resolt o que és tan irresoluble que millor no abordarlo o que plantejar-hi qualsevol alternativa és caure en la lògica processista. El que cal exigir als poders públics és que siguin capaços de gestionar els problemes quotidians i els seculars i, si és possible, que siguin capaços de resoldre’ls. En definitiva que explotin el seu costat femení i siguin multitasca.

■

Astrid Barrio és professora de Ciència Política de la Universitat de València. Comitè Editorial d’EL PERIÓDICO