La història d’un amo

Em vaig comprar Dolores Claiborne, de Stephen King, alhora que El joc de Gerald, Un saco de huesos, L'atrapasomnis i Las cuatro después de medianoche, tots de segona mà. No sé què em va agafar de sobte amb Stephen King la setmana passada. Quan vaig trobar el moment idoni, els vaig anar obrint un per un, per llegir com començaven, a qui els dedicava l’autor, quines cites d’altres autors contenien al principi. En fi, el que fas amb un llibre quan el compres i no penses llegir-lo encara. A l’arribar el torn de Dolores Claiborne, en una edició de Círculo de Lectores de l’any 94, m’hi vaig trobar un parell de targetes record d’una primera comunió entre les seves pàgines. En una hi apareixia el dibuix d’un nen subjectant un calze, i a l’altra hi havia el Parenostre imprès. A totes dues es recollia el nom del nen que feia la comunió, la parròquia del País Basc on va tenir lloc la cerimònia i la data: juny del 96.

Em vaig llegir les dues pàgines de la novel·la entre les quals hi havia les targetes, en què Dolores Claiborne presta testimoni davant diversos agents de policia de l’illa de Little Tall i li diu a una d’ells: «Si necessites que parli més alt, o més a poc a poc, només m’ho has de dir. No siguis tímida amb mi. Vull que agafis paraula per paraula, començant per això: fa vint-i-nou anys, quan el senyor Bissette, ara cap de la policia, encara anava a primer curs i se li enganxaven els pantalons, jo vaig matar el meu marit, Joe St. George». Em va semblar molt propi de Stephen King aquell moment. No només semblant confessió al principi de la novel·la, sinó que just haurien anat a donar a aquest paràgraf les targetes de la comunió d’un nen innocent.

No vaig saber resistir-me a escriure el seu nom a Google. La recerca em va conduir a Infojobs, on vaig saber que aquell xaval té ara 36 anys, i que va estudiar electricitat i electrònica, i és operador de transpaleta, de carretons i plataformes elevadores, així com de ponts de grues. Després vaig anar a

Facebook i vaig descobrir que a més té dues filles i que li encanta viatjar: ha estat a Nova York, Viena, Roma, San Francisco, Rio de Janeiro, Londres, Florència... En cinc minuts, vaig saber més d’ell que d’alguns cosins amb qui no em parlo.

Podria haver-ho deixat allà, i posar-me amb la novel·la, però ni això vaig saber fer: vaig haver d’escriure-li per Messenger per preguntar-li si li agradaria recuperar les targetes. Jo no tinc les meves, i me n’alegro, però potser ell desitjaria recuperar-les, encara que fos per treure-les de la circulació. De seguida em va respondre: sí, les volia, gràcies. Només li vaig demanar que, a canvi, m’expliqués com havien pogut acabar a les meves mans, perdudes en un llibre de Stephen King. Només se li va acudir que, en tots els intercanvis de llibres que ell i els seus germans feien entre ells, algun, al cap dels anys, n’hagués venut un lot, en el qual just es va colar Dolores Claiborne i a dins les targetes. Fos el que fos, de vegades el llibres acaben per explicar-nos la seva història i sense voler la història de l’amo.

■

En una edició de Círculo de Lectores de l’any 94, em vaig trobar un parell de targetes record d’una primera comunió entre les seves pàgines

Juan Tallón és escriptor