El regidor que va matar el teu pare
L’assetjament dels últims dos mesos ha estat a punt d’enfonsar-la; li falla la veu en el vídeo que va penjar per compartir la tirallonga d’insults que li han plogut Em pregunto si un condemnat per terrorisme té en la política el reingrés més adequat en so
Aquestes eleccions municipals a Euskadi són de traca, i que Déu em guardi de dir que són la bomba. A Bilbao, la Falange hi va presentar per a alcalde Carlos García Juliá, un dels assassins dels advocats d’Atocha. La llista no va ser admesa al final, però perquè portava noms repetits. Allà això d’haver matat no és impediment per representar els ciutadans a les institucions. A Bildu devien dir: «¿Aquestst putos fatxes seran més que nosaltres?». I com que als bascos no els guanya ningú, van deixar anar allò de «aguanta’m el patxaran» i van presentar un assortiment de 44 condemnats per terrorisme, set per delictes de sang i dos als mateixos pobles on van assassinarne veïns. ¡Busqui, compari i avisi si troba alguna cosa millor!
Tampoc és nou, s’ha d’aclarir. El 1998, Euskal Herritarrok va presentar ni més ni menys que Josu Ternera, que l’any següent va participar com a parlamentari en la Comissió de Drets Humans de la Cambra basca, ignoro si de manera irònica o prenent-se seriosament a si mateix. Allò va ser un escàndol i un dels detonants de l’aprovació de la llei de partits amb què l’Estat va retallar bona part del que avui conforma Bildu: una xarxa de partits que servia de suport polític a les cèl·lules de la banda terrorista. I és clar, d’aquelles llavors venen aquestes collites de poca vergonya.
Es pot arribar a la política després de delinquir o passar-se al crim des de l’escó, però en aquest cas etarra es parla a la lleugera de reinserció i aquí m’agradaria posar alguns punts sobre les is decapitades. D’acord, senyora Ione: tots són gent que ja ha purgat els seus crims a la presó. Sí, senyor José Luis: millor de regidors que engegant trets al clatell. Però, primer, no està especificat que aquests candidats hagin declarat penediment o propòsit d’esmena: dos es presenten amb els seus noms de guerra, Tinín i Medius, la qual cosa és un indici estrany. Segon, des de Covite ha dit Consuelo Ordóñez que les víctimes ho perceben com una provocació.
No està especificat que aquests candidats de Bildu s’hagin penedit
Però sobretot, tercer, em pregunto si algú que va assassinar o va estar col·laborant amb assassins per agafar-se la política massa a pit té, precisament en la política, el reingrés més adequat en societat. A Euskadi, com a la resta d’Espanya, fan falta forners, comptables, publicistes, cambrers i perruquers (a Bilbao molts, sobretot a Lo Viejo). Totes aquestes professions són dignes, algunes amb projecció de futur, a les quals aquests senyors i senyores podrien perfectament aplicar per mantenir-se allunyats de la política, amb la qual no han donat més que disgustos. Ficar-los a les llistes d’un ajuntament sembla, a priori, tan bona idea com posar un alcohòlic abstinent a fer còctels a Il Giardinetto.
A més, ¿com pensen que es pot desenvolupar una sessió d’ajuntament quan hi ha de regidor l’individu que va matar el germà o el pare d’un altre? ¿És que no marcarà la presència d’aquesta gent el to de tota la disputa política? ¿Acusaran de pesats els regidors o diputats que els recordin un dia rere l’altre el que van fer? ¿De quina manera els sembla que això pot contribuir a la pau?
¡S’ha de girar full!, em deuran respondre de Bildu. Sona estrany que ho diguin després de pactar amb el PSOE l’aprovació d’una llei que parla de Franco com si estigués a tocar i esbiaixa la memòria política d’Espanya, puc estar-hi d’acord: un país castigat per la sang de la seva pròpia història és un país que avança a batzegades. ¡D’acord, girem full! Però per fer-ho sense deixar coàguls que espatllin el paper, ¿no seria beneficiós que tot aquest procés de normalització hagués sigut el pas següent a l’esclariment dels gairebé 400 assassinats d’ETA dels quals encara s’ignora el culpable? Aquest gest, d’una generositat que els de Bildu només han demostrat amb si mateixos, no només demostraria que de debò estan penedits i volen tancar ferides, sinó que seria l’equivalent simbòlic a haver desenterrat fa 40 anys els cossos dels republicans de les cunetes.
Qualsevol «pas endavant» a sobre d’una ossera de crims sense resoldre, bé ho sabem, és caminar sobre gangrena.
■
Juan Soto Ivars és escriptor i periodista