Les claus de Palestina
El poble palestí segueix recordant la Nakba 75 anys després
rebel·lar contra l’injust pla de l’ONU (tutelada per les potències) del 1947 per dividir Palestina en dues parts (56% del territori per a 300.000 jueus nouvinguts i 44% per al milió dels autòctons palestins). Els jueus, unilateralment, van declarar la fundació de l’Estat d’Israel, que va ser immediatament reconegut per les grans potències, sobretot, les europees, que en van ser les autèntiques beneficiades. Així, van aconseguir un doble i pervers objectiu: desfer-se dels jueus d’Europa i crear un Estat al Pròxim Orient que servís com a portaavions terrestre aquestes resolucions conformes amb el dret internacional per posar fi a l’expansionisme sionista a Palestina, va transformar maliciosament un problema polític –un poble expulsat de la seva terra per la força– en un problema humanitari, un poble que busca refugi i menjar.
Les potències i Hollywood van defensar i van propagar els entabanadors relats sionistes: van qualificar Palestina, poblada i nítidament agrícola, de «territori erm i buit» que ells el van convertir en verger. Van dir «independència» a la seva invasió de Palestina. Van presentar Israel com un Estat «socialista i laic» malgrat el seu místic i anacrònic eslògan fundacional «tornar a la terra promesa per Déu»; van anomenar «democràcia jueva» la neteja ètnica comesa contra els no jueus, i per no anar tan lluny, Israel, potència ocupant i nuclear, diu «dret a defensar-se» a les seves malifetes a les fronteres i als altres territoris palestins ocupats el 1967.
Malgrat els 75 anys que han passat de l’abismal desequilibri de forces, i del silenci i complicitat de la comunitat internacional, els palestins i palestines (sis milions de refugiats i molts altres sotmesos a l’ocupació militar), una generació després de l’altra continuen polint les claus, fins i tot dibuixant-les, com va fer la meva neta de 6 anys regalant-me un dibuix de clau estampada amb la paraula, Nakba.
■ Salah Jamal és metge i historiador que es tractava d’una espècie exòtica i, quan això es va confirmar, ens van dir que ells no es feien càrrec de cap animal exòtic i que teníem dues opcions: o bé quedar-nos-la com a mascota, o bé trucar a la policia local i que ells se n’encarreguessin.
Agraeixo enormement a la policia local la seva gestió, ja que van aconseguir un adoptant per a la tortuga. Però en cas de no haver sigut així, ¿què ens hauria tocat fer? ¿Deixar la tortuga una altra vegada a la seva sort enmig de la carretera? Encara que es tracti d’un animal exòtic s’haurien d’habilitar mitjans per part de la Generalitat per poder gestionar aquesta mena d’abandonaments sense que els rescatadors siguem els perjudicats d’intentar salvar un pobre animal d’una mort anunciada.
■