«No jutgis ni la roba ni els cabells ni les amistats de la teva filla adolescent»
Diplomada en Educació social, especialitzada en persones adolescents i autora d’El día que mi hija me llamó zorra, la divulgadora i orientadora Sara Desirée Ruiz ofereix una sèrie de recomanacions per al dia a dia, tot i que recorda que «res és fàcil» i que «cada família fa el que pot».
— A les llibreries hi ha infinitat de manuals de criança, però realment quan es necessita ajuda i orientació és en l’adolescència. ¿Per què estem tan despistats els pares i les mares?
— És una etapa complexa en què habitualment passen coses que no esperem. En la infància, tot passa d’una determinada manera i les etapes es van complint. L’adolescència té canvis complexos i imprevisibles. No sabem com se sentiran les nostres filles i què faran, com reaccionaran. Podem pronosticar per on anirà la cosa, però vagament. És important que les famílies es preparin.
— Recomana desterrar missatges com «ets bruta», «ets gandula», «no estudies» o «quina música que escoltes». ¿Per quines altres frases les substituïm?
— La normalitat és que el dormitori d’una persona adolescent no estigui ordenat. Passa igual en la infància, però llavors no ens molesta. La seva habitació és l’expressió de la seva identitat, que ara mateix és un caos. No hi posis etiquetes. Dona’ls motius perquè ordenin. I si no volen ordenar, tanca la porta. Això sí, no netegis tu. Ni tampoc els posis la roba a rentar. Les normes de convivència de cada casa s’han de transmetre i respectar.
— Els pares deixem de ser els seus referents, un lloc que ocupen els seus amics. Si alguna amistat no ens agrada, ¿què hi podem fer?
— No parlis d’aquestes persones sinó de les seves conductes. La meva experiència confirma que quan els diem «no m’agrada tal o tal amic» ens rebutgen i fan el contrari del que els estem dient. Les adolescents s’estressen i es posen més a la defensiva.
— ¿Com podem quedar-nos al seu costat sense envair el seu espai?
— Imagina’t que la veus aparèixer amb certa roba que et desplau o amb un pentinat que no t’agrada. Evita els comentaris lletjos. Pregunta-li si se sent còmoda. Però no jutgis ni critiquis. Reflexiona amb ella.
— ¿Quan hem d’entrar en acció?
— Si la teva filla adolescent sempre fa comentaris negatius, com «soc lletja», «no aprovo mai», «soc tonta», has de recollir el que diu. Et pots asseure amb ella i assegurar-li que, efectivament, deu ser dur el que està sentint. Després l’hi has de tornar. És a dir, donar-li perspectiva, que ella vegi diferents models i buscar referents. Si veus que s’amaga rere la roba o que té comportaments estranys, demana ajuda professional. Tant de bo normalitzem anar a psicoteràpia.
— Ens recomana abraçar-los, però sense esperar-ne res a canvi. Que dur.
— És duríssim, sí. De vegades qui necessita ajuda no és l’adolescent, sinó la mare o el pare. Tenim el record de la seva infància i fa molt mal que ara ens mirin amb cara de fàstic. Ens ha de quedar clar que tot això és temporal. El meu missatge és: sigues allà. Presència, presència, presència. Ets la persona que li dona seguretat. No perdis el nord per no rebre el que t’agradaria rebre. L’adolescència no és el moment en què perdràs la teva filla, només és una etapa de canvis.
— ¿Què implica escoltar activament, un altre dels consells que ens dona en el llibre?
— L’escolta activa no depèn només del que et diuen, sinó també del que veus. Va més enllà de les paraules. Observar la teva filla és escoltar-la activament. Ella ha de sentir que l’escoltes. Implica mirar als ulls, ser allà, mostrar interès pel que t’expliqui tot i que a tu et sembli una xorrada.
— S’han de continuar marcant límits i línies vermelles, ¿oi?
— Per exemple, si jo no vull que es faci un tatuatge, ¿l’hi he de prohibir? Jo recomano no dir que no d’entrada. Sempre pots deixar anar la frase de «fes-ho quan tinguis 18 anys». Però obres el camp per a diverses coses: enfadar-se, que s’ho faci d’amagat o que tan bon punt compleixi els 18 sigui el primer que faci. El meu consell és que abans de prendre’n la decisió, busquem informació juntes. Que sàpiga que un tatuatge és una ferida que necessita cures.
■
Al voltant de 3.000 persones segons els convocants van recórrer ahir els carrers de Sevilla per exigir al Govern andalús la paralització de la proposició de llei per a la regularització dels regadius de la Corona Nord i apostar per «altres vies de desenvolupament que són possibles a la comarca».
La plataforma Salvemos Doñana, convocant de la manifestació, va destacar que la protesta va ser «multitudinària» i que va comptar amb la participació d’«incomptables persones que senten Doñana com una joia protegida pròpia, vingudes d’arreu amb l’ànim de reclamar justícia real, possible i duradora per a Doñana i les poblacions de la comarca».
La manifestació va recórrer els carrers de Sevilla des de l’Alameda de Hércules acompanyada per la percussió de les batucades Oshun i Som Do Sul, fins al Parlament d’Andalusia, on ha tingut lloc l’acte de clausura. Allà, l’ex Defensor del Poble Andalús, José Chamizo, i el músic Kiko Veneno, van posar veu al manifest sobre l’aigua de Doñana.
«Hi ha alternatives»
«Hi ha alternatives perquè la proposta d’amnistia que esgrimeix per segona vegada el Govern andalús, demolidora per a l’aiguamoll més important d’Europa, no continuï endavant. Però fa falta voluntat política que posi Doñana i la conservació en primer lloc, com a clau per a un futur socioeconòmic favorable per a les localitats de la comarca. No obstant, és evident que aquesta voluntat política apunta a altres camins, i que serveix a altres finalitats econòmiques que no tenen res a veure amb Doñana», va recalcar el manifest.
S’hi alerta que Doñana «es troba de nou greument amenaçada per la possibilitat que el Govern andalús modifiqui la legislació que ordena els usos agrícoles per la via ràpida».
■