Blanca Paloma, el lloc 17 no és tan dolent

A Europa li agrada més la màgia de les nostres artistes: de mitjana, elles han obtingut 71,16 punts pels 38,32 d’ells. La intèrpret d’‘Eaea’, malgrat el resultat, ho ha tornat a demostrar.

Blanca Paloma ha tornat a posar el focus sobre Espanya a Eurovisió. Després de Chanel, la intèrpret d’Eaea ha aconseguit mantenir l’expectació amb una cançó de bressol eclèctica i poderosa. Al flamenc que Europa portava temps demanant-nos, ella hi ha insuflat una bona dosi d’avantguarda. Sense oblidar la màgia indescriptible que, entre música i pit, l’ha impulsat al lloc 17 (de 37 totals) aquest dissabte. Un resultat sentimentalment baix, però no obstant s’ha de reconèixer el seu valor.

És curiós que, un cop més, sigui una dona qui hagi desmarcat el nostre país en el certamen: de les 62 participacions, 24 les han protagonitzat elles i 25, ells. La resta correspon a duos i bandes que, per norma general, eren de naturalesa mixta. El que crida l’atenció és que les primeres han rebut 71,16 points de mitjana pels 38,52 que han aconseguit els segons. I no només això: les propostes femenines (11,62) solen quedar en més bona posició que les masculines (12,96). Un patró que, malgrat semblar casual, té una explicació. Bé, unes quantes.

«Si pensem en els grans noms que ens han representat en Eurovisió gairebé sempre solen ser de dones. I no és una cosa eminentment actual, n’hi ha prou de retrocedir al valent debut de Conchita Bautista (9a, 1961) o a la victòria de Massiel (1a, 1968). El mateix passa amb el gran resultat de Karina (2a, 1971) o el cop sobre la taula de Pastora Soler (10a, 2012). Si analitzem els top 10, gairebé tots tenen un toc femení. I això és així perquè elles s’han atrevit més, amb exemples tan consolidats com el de Paloma San Basilio (14a, 1985)», explica Luis Mesa, periodista especialitzat d’Euromovidas i Los replicantes.

És important saber que el format ha anat evolucionant al mateix temps que les tendències que ha marcat el mercat discogràfic. Un fenomen que, igualment, ha afectat els criteris de valoració tant del públic com del jurat. «En les primeres edicions, es tenia més en compte la qualitat vocal i la interpretació de la cançó. En canvi, en les últimes dècades, s’ha fet més atenció a la posada en escena i l’espectacle. En aquest sentit, és probable que les nostres empoderades s’hagin sabut adaptar millor a les noves exigències i hagin aconseguit crear actuacions més impactants», explica Laura Ors.

Per a la directora d’El Euroté, cada una és única i depèn de múltiples factors. No obstant, tot i que sigui complicat fer generalitzacions, les dades són clares: elles han sabut llegir millor un concurs en què no n’hi ha prou de tenir una gran veu i una bona composició. Aquest extra sembla, de moment, patrimoni femení.

El primer home que va portar la bandera d’Espanya va ser Víctor Balaguer. Era 1962 i la seva ‘Llámame’ va passar totalment desapercebuda: va quedar en últim lloc amb 0 punts. Un any després, José Guardiola va aconseguir dos punts amb Algo prodigioso. No va ser fins a 1966 quan ells van començar a despuntar: Raphael (1966, 1967) i Julio Iglesias (1970) van quedar setè, sisè i quart.

A partir d’aquí, l’estabilitat va brillar per la seva absència. «Els temes que les dones han portat han sigut més potents. Tret d’algunes excepcions, solen ser més recordats per la societat. Són més memorables», apunta Javier Benito, responsable d’El Eurovisivo.

Sergio Dalma, l’excepció

¿Per què passa això? Luis Fuster l’encerta: «Es dona la circumstància que molts homes s’han presentat en l’època en què Espanya tenia menys interès». Com la que s’estén del 2017 al 2021, en què el més ben parat va ser Miki Nuñez amb el 22è lloc. Però hi ha alguna cosa més. Així ho certifica el periodista del popularíssim Wiwibloggs: «Les seves candidatures han sigut sempre menys suggerents: han portat balades simples, sense més atractiu. I això, potser, ha inclinat la balança. És notable que cap de les que han quedat entre les tres primeres pertanyi a un home solista». La vegada que més punts van rebre va ser el 1991, quan Sergio Dalma va arrasar amb 119 gràcies al seu Bailar pegados.

■