Va arriscar més i ho va pagar
Blanca Paloma no va complir els objectius a Liverpool, ja no guanyar sinó anotar-se una posició final notable (dins del Top 10, almenys), però tot i que el seu 17è lloc (de 26 participants) sigui molt pobre, no podem col·locar-lo en el pilot dels daltabaixos de TVE en l’infaust (i desorientat) cicle 2005-21, ni emparentar-lo amb el fiasco de la barca de Remedios Amaya, aquell zero points de 1983. Que, dels 100 vots obtinguts, 95 corresponguessin als jurats (i només cinc al demolidor escrutini popular) ens parla d’un reconeixement a la seva audàcia artística i la seva pulsió avantguardista, tot i que la cançó, Eaea, acabés quedant curta de punch per al gran públic.
La llavor flamenca
Era una peça difícil per als cànons eurovisius i ho sabíem, o podíem entreveure-ho. Es va apostar per una cançó que sintonitza amb les tendències innovadores entorn del flamenc i la cançó popular, en aquest territori en el qual s’han mogut en els últims anys des d’una Rosalía fins a Rocío Márquez, María José Llergo o Maria Arnal. La il·licitana va brodar la seva actuació, cantant amb exquisitat i acompanyant-se d’una poètica posada en escena, si bé el tema, amb la seva barreja de boires electròniques i aquesta tornada en tràngol sostingut pels palmells, i el seu punt de cridòria tel·lúrica, potser va resultar excessivament fosc o estrident per a les audiències.
Així que, tot i que el balanç numèric sigui decebedor, la sensació no és tant de fiasco sense pal·liatius (com el seu dia amb Blas Cantó, Edurne, Soraya i alguns més que van quedar pitjor fins i tot, del lloc 21è cap avall), sinó més aviat d’haver assumit un risc excessiu o de no haver afinat prou. Eurovisió no és una bombolla desconnectada del món, i tot i que es regeix segons les seves pròpies lleis, l’auge a escala global del folk i els sons d’arrel en la cultura pop també li arriba. Pensar que enviar a Eurovisió un tema amb ascendent flamenc és un passaport a la debacle sona més aviat a tic del passat. És possible que només es tracti de trobar la cançó adequada. Que no és poca cosa. Ja conegut el resultat, Blanca Paloma parlava a TVE de la seva actuació com «una llavor».
Al revers de l’actuació espanyola hi ha la victòria de Loreen sota la bandera sueca: una cançó, Tattoo, amb gust de plat reescalfat, previsible i inferior a aquell Euphoria que, el 2012, es va elevar com el gran clàssic eurovisiu del segle XXI (i que ha donat fins i tot títol a un popular talent show de TV-3 una dècada després). Així són les coses.
Posats a buscar el gran damnificat de la nit, pensem en el paperot del país i la ciutat amfitrions: després de treure pit, amenitzant la gala amb cançons d’orgulls autòctons, Eurythmics i Blur, i de jugar amb el subtext de Liverpool com a bressol dels Beatles, el país propulsor del pop i creador de la llengua utilitzada per 17 dels 21 participants va acabar quedant en penúltima posició. De vegades és dur ser pioner, i Eurovisió és una maleïda ruleta russa.
■ uan el 2004 el director grec Teodor Currentzis va fundar la seva orquestra MusicAeterna no sospitava que es convertiria en un conjunt gairebé de culte per ser l’instrument perquè aquest músic –un filòsof musical– pogués donar curs a la seva visió del fet artístic. Amb instruments d’època i seu a Perm (Rússia), el 2019 es va traslladar a Sant Petersburg amb el patrocini d’un banc. Tant aquest benefactor com alguns representants d’altres entitats públiques i privades del Consell d’Administració de MusicAeterna han sigut sancionades per la UE a causa de la guerra d’Ucraïna, però això no ha sigut cap impediment perquè actuï –incloent-hi quatre espanyols, entre ells Joaquín Arrabal de la Simfònica del Liceu– en una gira per Espanya que l’està portant per Saragossa, Barcelona i Madrid. És el primer conjunt simfònic del país de Putin que ho aconsegueix des que va esclatar la invasió perquè el programa proposat és un lament pacifista i vital.
A la capital catalana hi va actuar ahir en el cicle Palau 100 amb peces per tallar-se les venes de Richard Strauss i Piotr Ilitx Txaikovski, mentre que avui ho farà a L’Auditori amb la Novena de Mahler. Al Palau, Currentzis va juxtaposar les Metamorphosen straussianes, concebudes per a una petita orquestra de cordes, amb la imponent Sisena simfonia, en si menor, Op. 74, Patètica,