Els músics a qui els agraden els altres músics

Venim de l’autodidactisme i de cert aïllament del creador, un rol alimentat pel mite de l’artista autosuficient, que fabula a partir del seu insondable univers interior i perd el món de vista. Però això ha canviat amb les escoles superiors de música, de les quals Barcelona va molt ben assortida: tenim el Taller, el Liceu, Jam Session, SAE, la pública Esmuc. Aules en les quals es respira el coneixement de l’altre i la percepció d’anar tots en un mateix vaixell. És així com potser t’adones que les teves idees genials potser no ho són tant.

Xarxa de companys

Uns dies després, entrevisto Judit Neddermann, que no fa tant era alumne del Taller, i m’explica que, en efecte, observa com en els últims anys ha prosperat certa noció de xarxa de companys que se segueixen els uns als altres, i que connecta amb l’actual auge de les col·laboracions. Músics que toquen als discos dels companys i després, en els concerts, arrossegant amics i seguidors.

Hi ha un «sentiment de pinya» que es fa fort davant la sensació (molt exacta) que allà fora hi fa fred i que convé donar-se suport mutu. Pot passar que els músics acabin assemblant-se els uns als altres, tot i que també el contrari, que la consciència d’aquest risc els empenyi a diferenciar-se i a buscar la seva pròpia veu.

Efectes destacats

Els efectes són palpables i destacats. Ja no és únicament una Rosalía, una Sílvia Pérez Cruz o un Marco Mezquida: noves onades de talents sorgides d’aquestes escoles i d’aquests climes creativament promiscus estan revolucionant sigil·losament l’escena catalana.

■

Altres novetats