Morad comparteix la seva història
El raper de l’Hospitalet de Llobregat, de 24 anys, presenta ‘Reinsertado’, el seu primer disc, amb 19 cançons, un relat sincer de la seva vida des del turment fins a l’esperança. ‘Reinsertado’ Morad MDLR ★★★★
Rap ¿Un artista pot tenir estatus d’estrella sense haver publicat un disc? Rotundament, sí (i cada vegada és més freqüent). És el cas de Morad, el raper de l’Hospitalet de Llobregat que s’ha convertit en un emblema cultivat en la marginalitat i en una figura gegant a través de la qual sonen moltíssimes històries silenciades i ocultes. L’artista, de 24 anys, és un intrús en un sistema que ha esquerdat sense un àlbum al carrer, tot i que sí amb multitud de singles des que va començar fa un lustre.
El títol escollit per al debut en format llarg (llarguíssim per a ell, 19 cançons) no té desperdici: Reinsertado. Un missatge amb pes ja d’entrada, com assenyalant el final d’un camí i l’inici d’un altre, amb, segurament, part de to burleta i desafiador, ja que si alguna cosa és Morad és ingovernable. Tot això ho reforça la portada de l’àlbum. La llum –representada per la figura de la seva mare i la innocència infantil d’uns nens jugant a futbol– predomina sobre la foscor –agents i un cotxe de policia– a la caràtula de Reinsertado.
Morad comparteix el pes de la seva història en l’hora i nou minuts que té el disc. El raper del barri de la Florida té una cosa que no es pot aconseguir ni treballar i és, precisament, l’autenticitat del seu testimoni. Transparent i sincer, sense grans sobresalts ni estirabots, Morad passeja per la seva vida, amb fases constants de foscor, mostrant-la desacomplexadament turmentada i, alhora, com a exemple d’esperança per als que s’hi veuen reflectits.
Una vida buida
A Cristales, per exemple, s’esquinça amb el pensament d’una vida buida, perduda, en un record del temps que va passar en un centre de justícia juvenil, i a Soledad la presenta com el millor refugi d’un mateix. En aquesta línia, Reinsertado és un disc sòlid, cuidat, profund (a No estuviste en lo malo comparteix els seus sentiments després d’un revés amorós) i compacte, i d’això en té gran responsabilitat la producció. Més enllà de la seva mà dreta a l’estudi, SHB, Morad treballa amb alguns productors que porten la seva veu i les seves històries al context sonor ideal com és, per exemple, el francès Voluptyk. Mi barrio és un exemple d’això, celebració i reivindicació de les arrels i els orígens. Així, Morad té la fórmula per triomfar en l’immens mercat del rap a França en què es fixa i per això les col·laboracions (habituals) amb Jul (Se grita) i, per primera vegada en aquest disc, amb Ninho
(María). L’àlbum també deixa una col·laboració sorprenent per extraordinària, Paz, amb l’argentina Nicky Nicole.
Reinsertado, com tota la seva música, està esquitxat constantment de les seves tèrboles cròniques de joventut (Estopa, per exemple) i a Problemas clama per deixar enrere aquesta vida a la seva manera:
«Mente que se me despeja; otro policía se queja; otro coche a toca teja; me tiene entre ceja y ceja».
■
Pop elèctric
L’últim disc de Goldfrapp (Silver eye, 2017) deixava anar pulsions electroclash i ara el cantant torna a llançarse a la pista de ball (sense Will Gregory) gaudint d’envolvents trames sintetitzades i creant un clima de fantasia. Ressons de Giorgio Moroder amb ganxos melòdics en una seqüència de música somiadora i sensual creant realitats paral·leles.
Pop
El tercer disc en solitari d’Alfie Firmin (quart si es compta el que va gravar amb els Vestiges el 2018) és una lluminosa col·lecció de vinyetes de pop clàssic i reconfortant adornades amb pinzellades de folk, country i soft-rock que situa el seu jove autor a la lliga en què juguen apòstols de la bellesa tranquil·la com ara Ron Sexsmith, Josh Rouse o Joe Pernice.