Mor Ferran Olivella, un dels defenses històrics del Barça dels seixanta
Va jugar sempre de blaugrana. Aquest defensa amb criteri i autoritat no va voler abandonar el club de la seva vida, del qual a més va ser directiu, on va deixar un gran llegat.
Va néixer al Poble-sec i va jugar sempre al Barça. Era, en els seus inicis, un lateral dret fins que es va convertir, ja amb el pas del temps, en un dels millors centrals, protagonista com havia sigut prèviament de l’ascens a Primera Divisió de l’Espanya Industrial, filial blaugrana, en la temporada 195556. Sempre va ser Ferran Olivella, va aportar l’escorta nord-americà van arribar del serbi Vanjan Marinkovic, màxim anotador del partit amb 20 punts i quatre de cinc triples.
El Baxi Manresa se salva
En un final en el qual el Baskonia va intentar acostar-se, el Barça es va mantenir ferm en un partit en el qual Jasikevicius va dosificar el seu equip sense perdre pistonada, malgrat la baixa de Vesely. Abrines va ser qui més va jugar sense arribar als 30 minuts.
En un altre partit disputat ahir, el Baxi Manresa va aconseguir el que havia fet el Girona el dia anterior amb la seva victòria a Saragossa que va morir a l’edat de 86 anys, segons va informar ahir el club blaugrana, un jugador precoç, capaç d’entrar al primer equip, atenent la trucada de Domènec Balmanya, conformant les bases d’aquell equip al costat de Vergés, Gensana i Coll.
Capità a l’Eurocopa-64
Tot just arribar va jugar 49 partits com a titular fins que anys després, ja com a central, va aconseguir la capitania, compromès com va estar sempre amb el club com quan va dir al president Francesc Miró Sans que estava disposat a rebaixar-se el sou davant la delicada situació econòmica que havia provocat la construcció del nou Camp Nou, que va ser inaugurat el 1957. Olivella va ser també capità de la selecció espanyola que va després de dues pròrrogues: assegurar-se la permanència. Ho va fer amb una altra victòria agònica a Lugo (81-82) contra el Breogán gràcies a una palmellada de Robinson a dos segons del final.
■
Cazoo Baskonia: Thompson (15), Marinkovic (20), Giedraitis (4), Hommes (14) i Costello (4) –cinc inicial–, Howard (9), Sedekerskis (5), Díez (2) i Kotsar (10).
Barça : Satoransky (8), Laprovittola (18), Abrines (18), Mirotic (13) i Nnaji (6) –cinc inicial–, Da Silva (5), Sanli (8), Kuric (6), Jokubaitis (4), Sergi Martínez (-), Paulí i Tobey (5)
.Parcials:21-24,24-21,19-2820-18. aconseguir l’Eurocopa de 1964 en ple franquisme en un partit carregat de tremenda simbologia en el vell Chamartín madridista. El defensa, amb 542 partits, va arribar a un registre que es va mantenir durant dècades entre els que més han vestit la samarreta blaugrana.
El seu impacte en la història del club va molt més enllà dels títols (3 Copes de Fires, 2 Lligues, eren temps d’escassetat, i 4 Copes d’Espanya) perquè el Barça era la seva vida. Des de petit (el seu pare el portava a les Corts) fins a l’últim dia. Mai va voler anar a cap altre club, malgrat que va rebre ofertes quan va deixar el Camp Nou. No només va ser jugador sinó també directiu amb Josep Lluís Núñez com a president (1989-1993) després de 13 temporades i ni una expulsió.
■
Carlos Alcaraz és el millor tennista del món ara mateix, el líder de l’ATP, i el nou ídol dels xavals. Ho hem comprovat al Mutua Madrid Open. Els joves s’amuntegaven a la sortida o a l’arribada de les instal·lacions per aconseguir una fotografia, un autògraf, una mirada. Qualsevol cosa era bona. El murcià somreia agraït i dedicava tot el temps del món a satisfer els seus admiradors. Com ha de ser, proximitat amb la gent. Que aprenguin els futbolistes, cada dia més allunyats dels aficionats que fan possible que el futbol sigui el que és. Però tornem al Carlitos. Es tracta d’un xaval que transmet naturalitat, simpatia i humilitat. Fa uns dies es mostrava emocionat amb la possibilitat de poder saludar Messi en els Laureus. Ho va fer i es va enrojolar com l’admirador que és al conèixer el seu ídol, cosa que ell ja és per a molta gent. Perquè el seu carisma és indiscutible. A la pista, amb un tennis agressiu i alhora tècnic i fora del camp amb una desimboltura insultant i un somriure innocent, la d’un noi que viu aquesta etapa amb il·lusió, disfrutant de cada moment amb la inconsciència de l’edat. La que fa que les ganes guanyin la pressió.
Alcaraz té un excel·lent mirall en el qual mirar-se, un referent: el gran Rafa Nadal. Sempre elegant amb el públic i amb els rivals, amb prou feines se li recorda algun estirabot o polèmica. El Rafa sempre ha sigut un exemple pel seu comportament a la pista i per les seves declaracions sempre mesurades, ajustades, sinceres i educades. Són dos tennistes i dues personalitats molt diferents, això és clar. I no els hem de comparar (bàsicament perquè la carrera de Rafa és irrepetible) però tots dos vessen carisma. Que afortunats que som. Nadal ha sigut i continua sent el millor ambaixador d’Espanya al món. Una llegenda de l’esport mundial i candidat a millor tennista de la història. Gairebé res. El ‘Carlitos’ és aire fresc en un món en el qual qualsevol nouvingut es comporta com una estrella, mirant els altres per sobre de l’espatlla. Bravo Senyor Carlos Alcaraz. Enhorabona pel seu tennis i per la seva proximitat. No canviï.
■