«Denunciar no em va servir de res»
Quatre professionals critiquen la «debilitat» dels protocols contra l’assetjament sexual i laboral. «Els que em van assetjar segueixen als seus llocs i a mi se m’han tancat les portes», denuncia una víctima.
«Vaig patir situacions d’assetjament durant anys a la universitat. Vaig denunciar, vaig seguir tots els protocols i, tot i així, no va servir de res. Les persones que em van assetjar segueixen als seus llocs i és a mi a qui se li han tancat totes les portes», denuncia la neurocientífica Celia Arroyo. Ja fa un any que aquesta investigadora, amb 25 professionals més, va denunciar davant EL PERIÓDICO les situacions d’assetjament sexual, de gènere i laboral que infesten el món acadèmic. Un any després del primer gran MeToo a la universitat, Arroyo torna a alçar la veu amb quatre científiques més per denunciar que, tot i que el silenci s’està trencant, la debilitat dels protocols actuals sovint deixa desemparades les denunciants.
El degoteig de denúncies públiques o judicials no s’atura. Els últims casos han esquitxat des de la Universitat Autònoma de Barcelona fins a la facultat de Comunicació Blanquerna (Ramon Llull) i la Universitat Pompeu Fabra. De fet, segons ha revelat EL PERIÓDICO, les universitats catalanes acumulen més de 150 expedients per assetjament sexual i laboral en els últims cinc anys. Els experts apunten que només són la «punta de l’iceberg» d’un problema molt més gran, ja que, tal com assenyalen alguns estudis, el 90% dels casos d’assetjament a la universitat mai es denuncien.
En els últims anys, després del boom de denúncies, molts centres de prestigi internacional han començat a presentar públicament aquests números com a mostra que, malgrat tot, els protocols antiassetjament funcionen. Tot i així, encara hi ha moltes institucions que es mostren reticents a compartir aquesta informació per «por de tacar el seu prestigi», explica una persona vinculada a una unitat d’igualtat.
Aquest diari ha contactat amb quatre investigadores que han patit situacions d’assetjament en diferents universitats catalanes (i en un cas, també en centres estrangers) i que han denunciat públicament el seu cas. Entre elles hi ha consens que l’assetjament s’ha posat sobre la taula i que la impunitat es comença a esquerdar, però totes denuncien que han hagut de lidiar amb l’aplicació d’«uns protocols que continuen protegint més els assetjadors que les víctimes. «A mi em van assetjar a plena llum del dia fa dos anys. Tothom ho va veure, tothom ho sabia, però ningú va fer res», explica la María, una acadèmica que prefereix parlar des de l’anonimat per por de represàlies. «Quan vaig presentar la denúncia davant la universitat, a ningú li va sorprendre. Feia anys que l’equip de rectorat sabia que el meu tutor de tesi feia la vida impossible als seus estudiants, però van preferir mirar cap a un altre costat», afegeix.
Marginades i estigmatitzades
Aquesta mateixa dinàmica també la van patir les altres acadèmiques amb qui ha parlat aquest diari. «Les universitats s’omplen la boca amb les seves polítiques de tolerància zero i les seves mesures contra l’assetjament, però quan arriba l’hora de la veritat els protocols actuals no serveixen», denuncia la Lucía, nom també fictici. «Quan jo vaig denunciar, vaig sentir que el meu assetjador continuava tenint la complicitat de la universitat. Jo vaig ser la que va acabar sent assenyalada, marginada i estigmatitzada», afegeix aquesta acadèmica, que l’any passat va denunciar públicament el seu assetjador i que, després de destapar el seu cas, va tornar a patir una campanya d’assetjament. «Hi va haver companys que fins i tot van deixar de saludar-me», explica.
Totes les acadèmiques consultades coincideixen a assenyalar l’existència d’«intocables». «Els assetjadors solen ser persones amb molt pes a la universitat. Parlem de veterans, d’aquests que coneixen tothom i que aconsegueixen bons contractes. A les universitats els surt més a compte protegir els assetjadors, que són aquests perfils poderosos, que posar-se del costat de les víctimes, que solen ser persones en una situació més vulnerable», assenyala Arroyo, que critica les dinàmiques «feudals» i «jeràrquiques» que continuen
«A la universitat li surt més a compte protegir l’assetjador que la víctima», afirma Celia Arroyo «Jo visc amb por de trobar-me el meu agressor i ell segueix treballant com si res», diu la Sandra
regint a les universitats i centres d’investigació de tot el món.
Segons assenyalen les (poques) anàlisis realitzades sobre assetjament en l’educació superior, gran part de les denúncies es gestionen de manera interna. Però hi ha casos com el de la Sandra, nom també fictici, que acaben als tribunals, tot i que aquesta és l’última de les opcions, ja que els diners invertits i el desgast ho fan poc viable. «La universitat va reconèixer que havia patit situacions d’abús de poder i de negació de recursos, però va considerar que, malgrat tot, no era un cas d’assetjament laboral. Vaig denunciar per via judicial, el procés es va allargar més de tres anys i quan vam arribar a judici moltes coses ja havien prescrit», denuncia. «El meu cas continua estant als tribunals, estem pendents de la resolució. Mentrestant, jo visc amb la por de trobarme amb el meu agressor i ell continua treballant com si res», afegeix.
Després de denunciar, la Sandra explica que la universitat va imposar com a mesura cautelar mantenir una distància física entre ella i el seu assetjador, cosa que va acabar aïllant-la més: «Jo vaig ser la que vaig haver de canviar de laboratori i despatx. Era jo la que s’havia de buscar la vida per no creuar-me’l als passadissos. Vaig haver de deixar d’anar a congressos perquè tenia pànic de trobar-me amb el meu assetjador i amb el seu seguici». El mateix els va passar a la María i la Lucía. «Vaig perdre moltes oportunitats laborals després de la meva denúncia. Hi va haver investigadors que es van negar a treballar amb mi per por d’enfrontar-se al meu assetjador», detalla la primera. «Em vaig convertir en una pària social. En comptes de rebre suport, em van marginar per conflictiva», afegeix la segona.
Carreres i vides truncades
Totes aquestes científiques remarquen que l’assetjament ha truncat o alterat dràsticament la seva carrera acadèmica, ha perjudicat la seva salut mental i ha afectat totes les esferes de la seva vida. «Creia que, després de denunciar, tot tornaria a la normalitat, però no va ser així. Vaig haver d’acabar deixant la universitat i em vaig buscar la vida en un altre país», explica la María, que ha abandonat del tot la vida acadèmica. «El MeToo a la universitat encara no ha servit per crear protocols més efectius, però sí per mostrar que hi ha moltes professionals que estan passant per situacions similars i que l’assetjament hi continua estant instaurat», reflexiona Arroyo. «Ja és hora d’acabar amb la impunitat», afegeix. ■