Protocols que no funcionen
Hi ha universitats que pensen, més que a protegir les víctimes, a protegir uns assetjadors que donen poder a la mateixa acadèmia. Per a moltes de les dones que han patit l’assetjament és complicat parlar quan a més hi ha una dependència econòmica d’aquesta feina.
En els mesos del MeToo, quan el feminisme es va fer més fort i unit, diverses entitats van implantar protocols contra l’assetjament sexual o van millorar els seus plans d’igualtat. Des del Parlament Europeu fins a universitats. Semblava un pas més però, després de veure també com s’utilitzen aquestes qüestions per fer-se la foto de torn i que després quedi tot en paper mullat, s’havia de ser prudent en les intencions. Les víctimes que ara parlen demostren que molts d’aquests protocols no van ser més que un brindis al sol.
N’estem molt cansades, d’això, a la universitat i en altres espais. El negacionisme ha venut la propaganda, que també ha calat entre la joventut, que les dones que denuncien ho poden fer en fals, que són unes estretes, que malinterpreten gestos, que arruïnen la carrera dels homes i altres justificacions mesquines. Han creat notícies falses que minven el suport social de les víctimes i, en aquest clima, és complicat parlar quan a més hi ha una dependència econòmica d’aquesta feina. Quan es continua demanant igualtat és just per això també: davant fotos i comunicats de premsa on moltes universitats deien crear protocols, han demostrat que era una teoria que no saben o no han volgut posar en pràctica.
Respostes laxes i decebedores
I el problema sempre rau en el fons de l’assetjament sexual: és una situació de poder. Hem vist en diferents disciplines com hi ha noms que semblen intocables, altres d’impronunciables, altres que són aplaudits malgrat assumir que va passar (Plácido Domingo) i altres que, davant l’allau de proves, van tenir la seva condemna (Harvey Weinstein). En l’àmbit universitari passa igual, i en dos plans: que l’assetjador sigui o bé el teu docent o bé el teu cap.
En aquest diari hem pogut llegir testimonis de víctimes que deceben quant a la relativa i laxa resposta de les seves universitats i, alhora, ens omplen d’impotència per la injustícia. De moltes de les paraules d’aquestes afectades es desprèn el de sempre: que hi ha universitats que pensen més en el poder. O que pensen, més que a protegir les víctimes, a protegir uns assetjadors que donen poder a la mateixa acadèmia.
Cada any veiem com la reputació de les universitats és analitzada en rànquings; que la vida docent i acadèmica és una cursa de fons; que aquesta trajectòria depèn d’índexs, nombre de cites per article, revistes d’impacte, grups d’investigació amb més o menys pressupost. El factor econòmic compta molt en aquest rendiment. Estar més ben situat en aquesta carrera dona més poder als departaments, i com més poder, més consideració de les universitats envers els seus referents.
En aquest àmbit passa el mateix que en altres, però en dos plans: que l’assetjador sigui o el teu docent o el teu cap
Apartades i menystingudes
I és això el que més denuncien els testimonis de les víctimes. Que hi ha protocols contra l’assetjament sexual però són elles les que, després de denunciar, han hagut de canviar de despatx o d’universitat. Han notat que
La universitat ha de ser un exemple social. Les que ho fan malament fins i tot taquen el nom de les que ho fan bé
companys els han donat l’esquena perquè els convé més treballar amb el poder. Han vist com no firmen amb elles articles acadèmics imprescindibles o com les seves firmes van relegades al final. Han deixat d’anar a congressos acadèmics per temor de coincidir amb els assetjadors o de trobar-los en un ascensor, un menjador... Mentrestant, ells han demanat tot just unes disculpes, han tingut un expedient intern ja tancat i poc més. Mantenen, en una àmplia majoria, el seu poder.
La universitat ha de ser un exemple social. Les que ho facin malament fins i tot taquen el nom de les que ho facin bé, cosa que marca la institució com una zona d’impunitat. D’aquesta en surten els professionals del futur. I com a tal han de fer autocrítica i no tolerar que elles vegin com les seves institucions els donen l’esquena, com són còmplices de la pèrdua de talent i de frenar les seves carreres acadèmiques en contra de la igualtat d’oportunitats. I atenció amb el missatge. Si a les cúpules passa això, l’alumnat home aprendrà que sempre tindran carta blanca en les seves feines i elles veuran el preu que pagaran si demanen ajuda. Hi ha una cosa més important que el rànquing d’una universitat: no encapçalar un rànquing d’assetjadors i de víctimes que, com a societat, fa vergonya. ■