Cap complicitat
Si bé hi ha directives de clubs que han fet grans esforços per controlar els seguidors ultres, hi continua havent una enorme condescendència amb la violència quan l’exerceixen «els nostres»
La direcció de l’Espanyol ha estat a l’altura, tant com no ho han estat alguns dels seus seguidors més prominents, que s’han comportat com a simples ‘hooligans’
Després del violent espectacle que es va viure al camp de l’Espanyol, arran de la victòria del Barça, l’única reacció decent era la del rebuig sense pal·liatius, ni excuses. I, sortosament, s’ha produït. D’una banda, la direcció del club ha fet un comunicat rotund amb què talla de soca-rel qualsevol temptativa de complicitat. «Com a pericos, ens dol la derrota, però mai acceptarem la violència, per més residual que sigui», i s’han posat a disposició dels Mossos per aclarir els fets. I d’altra banda, el PP ha reaccionat amb celeritat davant l’evidència que un dels ultres desaforats que varen fer actes violents a l’estadi era el seu candidat Yago Darnell, novè a la candidatura del partit de Sant Joan Despí. Amb l’agreujant que, segons els vídeos de l’aldarull, hauria estat aquest personatge el que va trencar una càmera de televisió. També sembla, segons el propi currículum, que és entrenador de futbol «etapa cadet», la qual cosa fa esgarrifar. Un personatge violent entrenant nens, ¡la pitjor combinació! Sigui com sigui, tant l’Espanyol com el PP han fet els deures i no han permès ambigüitat.
Les disculpes
Emperò, i més enllà del correcte capteniment de les directives respectives, no ha estat tan digne l’actitud d’alguns pericos il·lustres que s’han arrossegat per tertúlies i xarxes bo i assegurant que la violència havia estat una reacció «a la provocació» del Barça. Per exemple, l’expresident Joan Collet a can Basté, més excitat del que acostuma, o múltiples seguidors pericos que han omplert les xarxes de tota mena d’atacs al Barça per ser els «culpables» de la reacció violenta dels ultres. Tots aquests comentaris han tingut sempre una doble característica: la primera, una sobrecàrrega patètica de victimisme, molt propi del complex d’inferioritat que l’Espanyol arrossega històricament davant del Barça; la segona, un intent de «disculpa» de la reacció violenta per la via de carregar els neulers contra el club que ha estat la víctima de l’agressió. I amb la disculpa, tot desviant la mirada, la conseqüència inevitable: la complicitat amb la violència que aquesta mena de relats representa. No hi ha dubte, en aquest sentit, que la direcció de l’Espanyol ha estat a l’alçada, tant com no ho han estat alguns dels seus seguidors més prominents, que s’han comportat com a simples hooligans.
A més a més, la pretesa ofensa és difícilment identificable, perquè la sardana inofensiva que va fer el Barça, arran de la victòria, va ser tan pulcra que no arribava ni a intent de celebració. Altrament, ¿què hi ha d’estrany a mostrar una mica d’alegria després de la victòria, com fan tots els clubs? Però tot i així, gent raonable i correcta ha tingut una reacció reptiliana a l’hora de criticar la ultrada violenta, i ha disparat contra la víctima. Aquest és, segurament, el tema de fons: la «normalització» de la violència quan es practica des del propi flanc. L’Emilio Pérez de Rozas es preguntava al seu article qui té la culpa de la «normalització» de la violència a l’esport, que fa que «les aficions no es puguin barrejar al mateix estadi» o que hi hagi equips com el Madrid que permetin que dos dels seus jugadors, Valverde i Yabusele, que li han partit la cara als rivals respectius, continuïn jugant i vestint la seva samarreta. Per bé que hi ha directives de clubs que han fet grans esforços per controlar els seguidors ultres –el més emblemàtic, en Joan Laporta, que es va situar a la diana dels Boixos Nois per la seva lluita contra la violència–, hi continua havent una enorme condescendència amb la violència quan l’exerceixen «els nostres», i tota ambigüitat o disculpa és mannà per als violents.
Ni la tebiesa, ni res que temperi la gravetat de la violència ha de tenir cabuda en l’esport, i menys en el futbol, que és l’esport més inflamable. Perquè si no es talla de soca-rel, un dia tindrem alguna tragèdia, i aleshores omplirem les xarxes d’expressió d’indignació i sorpresa. Els ous de la serp es coven amb temps, i no s’alimenten dels violents, sinó del silenci, de l’ambigüitat, de la disculpa dels no-violents, la bona gent que calla, quan hauria d’alçar la veu. Com la direcció de l’Espanyol, que ha reaccionat amb responsabilitat i categoria. Aquest és l’únic camí. L’altre ens porta al desastre.
■