MeToo a les aules, la punta de l’iceberg

Més de 150 expedients acadèmics per assetjament sexual i laboral als centres, almenys 28 professors i investigadors sancionats per assetjament i, com a mínim, cinc casos en espera de resolució. Fins aquí les dades de les universitats catalanes en els últims cinc anys. Segons els experts, tan sols la punta de l’iceberg: es calcula que el 90% dels casos no arriben a denunciar-se.

Un reportatge publicat per aquest diari el gener del 2022 hi va posar el focus. Més de 25 professores i investigadores d’universitats públiques espanyoles van trencar el silenci per denunciar l’assetjament i la violència masclista que havien patit a la institució. Durant aquests mesos, EL PERIÓDICO ha continuat aprofundint en la denúncia i testificant els avenços en el combat d’aquesta xacra.

L’ofensiva s’està abordant des de múltiples àmbits. Començant per la creació de l’Oficina Espanyola d’Integritat en la Recerca, una xarxa de professionals que aplega, entre d’altres, víctimes d’assetjament a la universitat i ofereix assessoria a joves investigadors. Fins les mateixes universitats que han començat a dissenyar protocols i serveis específics o l’Administració que està treballant a establir marcs legals (com la nova llei de ciència) per reaccionar-hi adequadament. Creix la voluntat d’acabar amb un silenci de vergonya, malgrat que no es detecta la mateixa fermesa en totes les institucions.

Aquest diari ha contactat amb totes les universitats catalanes per conèixer el nombre d’expedients oberts els últims cinc anys per assetjament sexual, assetjament laboral, discriminació de gènere, racisme i LGTBI-fòbia. Un total de deu centres, tant públics com privats, han proporcionat les dades. La pressa o tardança en la resposta, els diferents paràmetres tinguts en compte per cada institució, així com l’escassa informació sobre les sancions imposades exposen la necessitat d’establir un protocol comú d’actuació. En una institució de tanta rellevància com la universitària hauria de ser prioritari la precisió en la definició del problema i en la resolució. Crida l’atenció la divergència de dades facilitades per les universitats. Així, la Universitat Ramon Llull i la Universitat Internacional de Catalunya, totes dues privades, són les que informen de menys casos. Dos d’assetjament sexual en la primera institució i un sol expedient en la segona.

Com en una moviola sense fi, els nous testimonis d’investigadores i acadèmiques que s’han afegit a la denúncia segueixen evidenciant uns protocols més dissenyats per protegir els assetjadors que les víctimes, així com l’estigma i la marginació que pateixen els que s’animen a assenyalar. Malgrat això, hi ha coincidència que l’assetjament ja no és un tema tabú i que la impunitat comença a esquerdar-se.

La universitat forma part de la societat i el que hi passa no deixa de ser un reflex del que passa en empreses, associacions i altres institucions, però hi ha certs elements que formen un hàbitat propi que propicia i tendeix a perpetuar l’assetjament. Des de les estructures d’un sever caràcter jeràrquic, fins a la precarització de les noves generacions o el prestigi de figures rellevants a qui s’ha reverenciat per sobre de la seva talla humana i se’ls ha tolerat conductes abusives de tot tipus. L’iceberg de l’assetjament s’assenta als mateixos fonaments de la institució, queda molt per desvelar i reparar.

■

Cal establir un protocol comú contra l’assetjament sexual i laboral per a totes les universitats

L’opinió del diari s’expressa només als editorials. Els articles exposen postures personals