Càsting d’actors a Torre Baró
El barri es bolca en la pel·lícula que reviu el segrest el 1978 de l’autobús de la línia 47, que es negava a circular per la zona. Desenes de veïns participen en la selecció de figurants.
Hi ha una Barcelona costa amunt que no s’ha explicat prou. Eclipsat pels clixés que han estigmatitzat la perifèria, el pols per la dignitat que van mantenir els barris marginals de la ciutat en el lent trànsit de la dictadura a la democràcia gairebé no ha merescut atenció en el cine. Malgrat no tenir pel·lícules que l’honrin, la particular gosadia demostrada cinc dècades enrere es manté viva als carrers que es van asfaltar, es van il·luminar i es van dotar de serveis públics, conquerits gràcies als que es van revoltar contra la deixadesa i la humiliació. Va passar en molts indrets, també a Torre Baró, on es busquen actors i extres per a un rodatge al veïnat penjat sobre Nou Barris. Retratarà una història que és pur orgull per als veïns.
El barri no oblida de quina pasta estaven fets els que el van aixecar en ple franquisme. Fa temps que hi ha qui demana un carrer o un monument a Manuel Vital, heroi a l’extraradi per una gosadia que gairebé li va costar la feina: conductor d’autobusos, un dia del 1978 va segrestar sense previ avís el bus que circulava entre plaça de
Catalunya i la Guineueta, un de la línia 47. Després de finalitzar el servei regular, es va negar a tornar a la cotxera i va pujar fins a Torre Baró, omplint-lo de veïns mentre remuntava les costes on es negava que el transport públic pogués transitar per a alleujament d’una Barcelona que era un revoltim de misèries desateses.
Una cua llarguíssima es va formar ahir al centre a tocar dels revolts on es va cometre la rebel·lia. La primera sessió del càsting precedeix la gravació d’El 47, que produeix Mediapro i dirigirà Marcel Barrena, realitzador de 100 metros i Mediterráneo. «Jo ho vaig viure tot tal com va ser», confessa el Salustiano, junt amb la multitud que espera torn per passar la prova. «Vital va lluitar molt perquè tinguéssim autobús. Llançàvem octavilles, però no ens feien cas i l’ajuntament ens ho negava. Jo ho vaig veure des del castell pujant amb el 47. ‘¡Estàs boig! ¿On vas?’, li vaig cridar. Em va dir que venia per demostrar que podia pujar i que la gent l’agafés».
La Lali tenia 26 anys quan Vital va acabar la jornada a comissaria.
Com molts altres, ella va pujar al bus a la porta del bar Descanso, un dels comptadíssims negocis del barri, si no l’únic. «Ho vaig viure molt intensament. Es va haver d’apartar cotxes perquè pogués pujar i el bus es va aixecar perquè passés un revolt», comenta. El Salustiano recorda el moment crític. «Sort que hi havia una caseta de paletes. Vam agafar pics i pales i tothom es va posar a cavar. Vam obrir un forat de quatre o cinc metres. Volíem anar a la plaça de Sant Jaume perquè ens escoltessin a l’ajuntament», rememora l’home, a qui no se li ha esborrat la imatge dels grisos armats: «A la Meridiana ja ens esperaven amb metralletes i apuntant-nos».
A comissaria
El recorregut es va prolongar fins al carrer de València. Vital va ser detingut i altres veïns van haver de declarar ben entrada la matinada, com Serafina Escudero Pérez: «Em van preguntar que per què havíem fet aquella tonteria. ‘Doncs perquè no hi ha autobusos al barri’, vaig contestar». «Va ser l’inici perquè ens fessin cas», precisa Emilio Doménech.
Gairebé mig segle després, la zona encara reclama millores en el transport públic, recalca el vicepresident de l’Associació de Veïns de Torre Baró, José Antonio Martínez Vicario. «No hi ha Nit Bus i, a Torre Baró sud, es van treure els passis amb freqüència perquè el bus fos a demanda, però l’aplicació dona problemes. Ho programes a 15 dies vista però després triga 50 o 70 minuts a arribar, quan aquí en depens per anar al metge o anar a comprar», expressa Vicario, que destaca que l’atreviment de Vital «continua sent molt vigent i un signe d’identitat».
«Aquí sempre hem hagut d’actuar així perquè ens escoltin. El meu pare ho va fer perquè asfaltessin el carrer i posessin llum. Jo ho vaig fer perquè tinguéssim gas i, fa vuit mesos, vam tallar la Meridiana pel bus a demanda. Encara ens sentim marginats», etziba Toni Ruiz.
■
«A la Meridiana ens esperaven amb metralletes», recorda un dels protagonistes