Koreeda reimagina el ‘Rashomon’ de Kurosawa a ‘Monster’

En la seva setena presència a la secció a concurs, el cineasta japonès adopta una estructura similar a la del clàssic per relatar un drama d’assetjament escolar.

Els nens enfrontats a situacions familiars disfuncionals són un tema essencial al cine de Hirokazu Koreeda, ja sigui abandonats a la seva sort pels adults a Nadie sabe (2004), forçats a separar-se dels seus germans a Milagro (2011), intercanviats al néixer a De tal pare, tal fill (2013) o, a la pel·lícula que ahir va presentar a concurs al Festival de Cannes –la setena de la seva filmografia que competeix per la Palma d’Or–, marcats per la mort prematura o els maltractaments físics dels seus pares. Tot i que, en realitat, Monster parla de moltes coses més. L’assetjament escolar, l’estigma amb què carreguen les mares solteres en societats tan tradicionals com la japonesa i l’imperi dels rumors i les notícies falses en el microcosmos escolar en són només algunes.

Mentre els aborda amb més o menys detall, Koreeda teixeix una intriga inicialment absorbent que, això sí, de mica en mica va quedant cada vegada més aixafada pel seu propi dispositiu. Concretament, la pel·lícula adopta l’estructura similar a la que Akira Kurosawa va popularitzar a Rashomon i que cap pel·lícula posterior ha executat amb tanta mestria: una mateixa sèrie de fets és narrada successivament des de tres punts de vista diferents, i amb cada un d’ells la nostra percepció de l’esdevingut –i la nostra idea de qui té la culpa– es va reconfigurant. És un format idoni per confondre l’espectador i donar-li sorpreses o, en altres paraules, per manipular-lo i fer-li trampes. Les trampes, en qualsevol cas, poden ferse amb més o menys finor, i el problema de Monster és que, a mesura que avança, va deixant cada vegada més clar el seu desinterès en aquesta qualitat.

L’altra pel·lícula aspirant a premi presentada ahir, Le retour, és el

El director teixeix una intriga que va quedant aixafada pel seu propi dispositiu