Un revés premonitori
La situació a la regió de Donetsk deixa entreveure l’alt nivell disfuncional de la maquinària de guerra russa que aviat farà front a una gran ofensiva
Aaquestes altures de la guerra a Ucraïna es podria pensar que Bakhmut ja hauria d’estar en mans russes des de fa almenys algunes setmanes. Moscou, amb un clar protagonisme del grup mercenari Wagner, acompanyat de forces regulars de paracaigudistes i unitats mecanitzades d’infanteria, fa mesos que va a totes per aconseguir almenys una victòria puntual que li permeti contrarestar la pèssima imatge que acumula des que Kíiv va prendre la iniciativa en el camp de batalla la tardor passada. No obstant, no només està lluny de poder cantar victòria, sinó que, després d’haver aconseguit gairebé completar el setge i deixar l’Exèrcit ucraïnès amb tan sols una via de connexió per la qual alimentar l’esforç defensiu, avui fins i tot està retrocedint. No cal dir que les tropes invasores tampoc han aconseguit avançaments en cap altre punt dels mil quilòmetres de front.
La sort de Bakhmut no està tirada, però el que hi passi no canviarà el signe de la guerra per a cap dels dos bàndols. Tot i que no hagi sigut recuperada totalment de mans russes, la situació actual ja serveix per mostrar alguns trets que no deixen Rússia en gaire bon lloc. D’una banda, torna a resultar evident l’escàs nivell operatiu de les seves forces armades en combat i el limitat rendiment del seu material, sobretot en accions com aquesta, en què és necessari combinar diferents tipus d’armes i unitats (cuirassades, mecanitzades, artilleria, sapadors i suport aeri). De l’altra, si fem cas a les protestes del ja famós cap de Wagner, també està posant de manifest la ineficiència de l’aparell logístic, al no ser capaç de proporcionar en temps i lloc adequats la munició que necessiten les unitats de primera línia per conquerir els objectius; tot i que aquesta mateixa escassetat de munició pot ser el resultat de les penúries que creixentment està patint la indústria de defensa russa per efecte de les sancions internacionals.
En l’àmbit polític també resulta inaudit l’espectacle que suposa veure Ievgueni Prigojin, cap de Wagner, malparlar públicament contra el ministre de defensa, Serguei Xoigú, i el cap de l’Estat Major i actual cap de les forces russes embegudes a Ucraïna, Vitali Geràssimov. Es pot entendre que Prigojin ha fet de Bakhmut la seva carta principal per demostrar davant Vladímir Putin la vàlua de la seva força mercenària, per sobre d’uns comandaments militars amb els quals pugna per guanyar-se els favors del Kremlin en aventures no només militars sinó també empresarials que van molt més enllà, no només d’aquesta petita ciutat en disputa, sinó de la mateixa Ucraïna.
Per això es pot deduir igualment l’interès dels esmentats comandaments militars a anul·lar qui percep com un rival polític. Com a resultat, torna a quedar de manifest el problema que representa apostar per una força armada que ni es coordina amb les forces regulars desplegades al mateix escenari, ni molt menys se subordina a la jerarquia militar. Mentrestant, Prigojin, en una ostentació més d’indiscreció i prepotència, afirma que els puntuals avançaments ucraïnesos a la ciutat són causats pel mal acompliment de les forces regulars encarregades de garantir els flancs de l’operació en la qual Wagner porta l’esforç principal al front central d’assalt a la localitat.
En definitiva, Bakhmut, a petita escala, permet entreveure l’alt nivell disfuncional d’una maquinària de guerra que ben aviat haurà de fer front a una ofensiva ucraïnesa a gran escala. Més problemes a la vista.
■