El G-7 es reuneix a Hiroshima amb una condemna ferma a Rússia a l’agenda

▶ Els participants també fixaran un pla contra la «coerció econòmica» de la Xina

Els líders de les economies més pròsperes d’Occident (França, els Estats Units, el Canadà, el Japó, el Regne Unit, Itàlia i Alemanya) s’han citat aquest cap de setmana a la ciutat japonesa d’Hiroshima, imbatible símbol del drama de la guerra, per calmar un món agitat. Remarcades a l’agenda hi ha Rússia, el tema més urgent, i la Xina, el més important.

Sobre el conflicte d’Ucraïna no hi haurà discòrdies. El primer ministre japonès, Fumio Kishida, va ser l’últim dels líders del G-7 a viatjar fins a Kíiv per recolzar el seu homòleg ucraïnès, Volodímir Zelenski. La cimera arriba en vigílies de l’anunciadíssima contraofensiva i és previsible que acabi amb ampul·losos comunicats, més sancions a Moscou i armes a Kíiv. Kishida es va postular com a líder d’«un front unit per lidiar amb l’afer ucraïnès» en l’aniversari de la guerra, i va afegir: «No podem distingir Europa i l’Àsia quan parlem de polítiques per a la pau». Amb l’aclariment traslladava l’atenció a les seves inquietuds en aquesta part del món, Corea del Nord i la Xina.

«L’afer principal serà Ucraïna, una cosa en la qual tots estaran d’acord. La Xina provoca més divisions tot i que també es parlarà de l’indopacífic, particularment per la presència de líders d’Austràlia, l’Índia, el Vietnam i Indonèsia. Kishida va remarcar que veu el perill que a l’Àsia s’hi repeteixin els tràgics successos que s’estan produint a Europa», diu Stanley Rosen, professor de Ciència Política a l’Institut Estats Units-Xina de la Universitat de Carolina del Sud.

Pluja de bufetades a Pequín

Una reunió de les potències occidentals amb el Japó d’amfitriona anticipa, amb un risc d’error exigu, una pluja de bufetades sobre Pequín. El disseny d’una estratègia coordinada contra la «coerció econòmica» xinesa serà una qüestió capital, va avançar la secretària del Tresor dels EUA, Janet Yellen. La troballa semàntica al·ludeix al costum xinès de contestar afronts amb sancions econòmiques. No hi ha dubtes sobre el plec de càrrecs: els camins que condueixen a la ira xinesa són infinits. Pot aturar les importacions de salmó noruec després del Nobel de la pau concedit a Liu Xiaobo, tancar centres comercials sud-coreans i cancel·lar les gires de grups del K-pop per un escut antimíssils nord-americà que Seül instal·la al seu territori o escarmentar Lituània pels seus coquetejos amb Taiwan.

Hi ha més dubtes sobre la legitimació del denunciant. La bel·ligerància nordamericana no admet rival. Aquestes rebequeries temporals xineses empal·lideixen davant el bloqueig de dècades sobre Cuba. Washington ha aprovat lleis per sancionar els governs que abandonin Taipei per Pequín i la Xina encara pateix els aranzels de la guerra comercial de Trump. Va ser significativa l’alarmista resposta de Marco Rubio, senador nordamericà, després de l’acord sinobrasiler d’eludir el dòlar al seu comerç bilateral: «Si aquesta tendència segueix, en uns quants anys no podrem sancionar cap país».

També hi ha dubtes sobre la viabilitat de l’«OTAN econòmica» que proposen Washington i Tòquio. La Xina és només el tercer soci comercial dels EUA, però en el G-7 hi abunden els que la tenen com a primera. No sembla un bon negoci tallar amarres amb un país que ja és líder global en exportacions i que ocuparà el tron econòmic mundial en una dècada.

■