La batalla de BCN té segona part

Qui guanyi ho farà segurament per molt poc, cosa que porta obligatòriament a haver de rumiar què passarà a partir de la nit del diumenge 28 de maig, ja amb els resultats a la mà

Si explorem les combinacions al podi entre Colau, Collboni i Trias, ens adonem que qui té més opcions de ser alcalde és el candidat socialista

El 2015, Xavier Trias va quedar segon. A un regidor i menys de 20.000 vots d’Ada Colau. El convergent va caure derrotat malgrat ser l’alcalde i el favorit. ¿Per què? Per l’efecte de les mentides de les clavegueres policials i mediàtiques de l’Estat, que van inventar allò de la seva fortuna a l’estranger, certament. Però no només per això. També per una campanya electoral mal dissenyada i més mal executada. Tot i així, la nit del diumenge 24 de maig del 2015 la sort no estava tirada, almenys no del tot. Colau, amb 11 regidors, era molt lluny dels 21 de la majoria absoluta. Calia negociar i intentar pactar amb els altres grups polítics, però, atordits pel cop dur, els de CiU hi van renunciar. Trias va llançar la tovallola i Colau va guanyar l’alcaldia de Barcelona per als Comuns.

Ens trobem, vuit anys després, en una situació més complicada alhora que emocionant. Perquè ara no són dos –Trias i Colau– sinó tres –els dos candidats anteriors més el socialista Jaume Collboni– els que es disputen arribar el primer el 28 de maig. El vencedor el 2019, Ernest Maragall, ha quedat aparentment despenjat, i se li vaticina el quart lloc. L’anunciat mal resultat d’ERC, si es dona, perjudicarà pesadament el camí dels d’Oriol Junqueras i Pere Aragonès cap a la tan anhelada hegemonia política. Faran bé els màxims dirigents republicans d’estudiar amb deteniment el que ha passat a la capital de Catalunya. Passar de primer a quart no és una cosa anecdòtica, més encara quan s’és el partit que ha aconseguit presentar més llistes electorals i es governa en solitari a la Generalitat.

Dèiem que els Comuns, el PSC i Junts estan molt a prop, amb diferències mínimes en els sondejos. La tendència fa dies que es manté i indica que qui guanyi ho farà segurament per molt poc, per un marge molt estret, una cosa que porta obligatòriament a haver de pensar en el que passarà a partir de la nit del diumenge 28 de maig, ja amb els resultats a la mà. Llavors començarà la segona part, la segona volta, si podem anomenar-la així, de la batalla de Barcelona. Els tres primers candidats es trobaran lluny, molt lluny, dels 21 regidors. S’haurà d’arribar a pactes, arribar a acords. Qui d’entre Colau, Collboni i Trias sigui més hàbil, demostri més cintura, es quedarà amb la vara d’alcalde.

Sol pensar-se menys en aquesta segona part de les eleccions, la que començarà a partir de la nit del dia 28, però la seva importància és capital. En la dinàmica de les campanyes s’emfatitza la lluita per arribar primer i es parla poc del que ve després. S’oblida una cosa fonamental: els barcelonins no decideixen de forma directa el seu alcalde, sinó que qui té l’última paraula són els diferents partits i els seus regidors electes. Que això és així –tot i que no es remarqui– ens ho va recordar vivament el desenllaç de les últimes eleccions municipals justament a Barcelona. Va guanyar ERC en vots –empatant a 10 regidors amb Barcelona en Comú–, però qui va accedir a l’alcaldia va ser Colau, gràcies als vots dels socialistes i de tres dels sis regidors de la plataforma liderada per Manuel Valls (Barcelona pel Canvi-Ciutadans). Maragall va ser el més votat pels barcelonins, però Colau ho va ser pels regidors.

No és que el vot ciutadà no compti o compti poc. És clar que compta. Explica molt, moltíssim. Però la decisió final queda en mans dels membres del consistori. Si ens atenim a les diferents posicions possibles en l’ordre d’arribada del 28 de maig, si explorem les diferents combinacions al pòdium entre Colau, Collboni i Trias, ens adonem de seguida que qui compta amb més opcions de ser alcalde –sempre suposant que el resultat sigui estret, com s’augura– és el candidat socialista. Aquest ho tindria realment espinós només en el cas que finalment quedi tercer. En els altres escenaris les seves cartes són bones.

Sens dubte, l’alcaldable socialista es beneficia de la recuperació del PSC després d’anys amb problemes, de l’èxit a Catalunya de Pedro Sánchez –convertit en una desenfrenada màquina de prometre– i de l’ensorrament anunciat de Ciutadans, del qual heretarà gran part dels seus antics vots. Però n’hi ha més: els socialistes han aconseguit fer oblidar, o almenys difuminar en la ment del ciutadà, que han governat tots aquests anys i continuen en el dia d’avui governant colze a colze amb Ada Colau. Un exquisit malabarisme comunicatiu.

■