Guerra de desgast a Ucraïna
A l’espera de la contraofensiva ucraïnesa de la primavera, diverses vegades demorada d’acord amb els càlculs fets a finals d’hivern, la batalla de Bakhmut s’ha convertit en un episodi esclaridor, tot i que no determinant, de l’orientació de la guerra. La destrucció completa de la ciutat, els recursos mobilitzats pels dos bàndols i la incapacitat de l’Exèrcit rus i dels mercenaris de Wagner d’imposar-se sobre el terreny fan inevitable la remissió de l’episodi a la batalla de Stalingrad, a la derrota de l’Exèrcit alemany i a la seva retirada, el primer acte de la derrota final el 1945.
L’afany de russos i ucraïnesos per controlar l’enclavament no arriba ni de prop a les dimensions de la carnisseria de Stalingrad, però s’ha convertit en símbol de la voluntat de resistir l’invasor del Govern de Volodímir Zelenski i, simultàniament, de la debilitat estratègica i la desastrosa planificació de la guerra feta pels generals russos. La insistència a bombardejar periòdicament Kíiv i altres ciutats allunyades del front és així mateix una mostra palmària que res es desenvolupa segons es va presumir a Moscou abans del primer tret, i la vulnerabilitat d’algunes armes d’última generació, cas dels míssils hipersònics, han posat de manifest la inferioritat tecnològica de l’agressor davant els recursos subministrats a Ucraïna pels socis de l’OTAN.
Tot i així, és poc probable que el desenllaç de la guerra sigui fruit d’una victòria per les armes. Fins i tot en el cas que l’esperada contraofensiva tingui un resultat semblant a la de la tardor, quan l’Exèrcit ucraïnès va fer retrocedir el rus a diferents punts, és molt improbable que sigui expulsat per complet de la totalitat dels territoris ocupats, segons coincideixen a assenyalar diferents think tanks. Perquè si passés una cosa així, s’obriria una profunda crisi en l’estructura de poder de l’autocràcia de Vladímir Putin, amb una continuïtat que necessita la victòria o el cessament de les hostilitats que pugui presentar com a tal cosa.
Enmig d’aquesta guerra de desgast, amb guanys i pèrdues mínimes de terreny, és difícil imaginar que hi hagi una mediació que fructifiqui en un alto el foc. El to de les intervencions de Zelenski en la seva última tournée europea, amb la reiterada petició d’avions, exclou per complet acudir a la taula de negociació; el propòsit rus de modificar les fronteres d’Ucraïna a sang i foc va per idèntic camí. Només un contendent en una situació de superioritat manifesta al teatre d’operacions s’avindria a aturar els combats perquè ho faria des d’una posició de força, una oferta que seria inadmissible per a l’altre contendent.
D’aquí ve la importància sobrevinguda de la batalla de Bakhmut, d’aquesta guerra del pèndol devastadora i sagnant en la qual Ucraïna i Rússia necessiten la victòria, tot i que resulta impredictible com poden aconseguir-la i explotar-la. És aquesta lògica altament costosa en vides i mitjans, un camí que obliga, a més, a descartar de moment qualsevol esquema de doble dissuasió que porti les dues parts a aturar els combats i a acceptar els costos polítics inherents a tota negociació. Bakhmut és la prova fefaent del fet que prevalen per damunt de tot les estratègies de la victòria total.
■
Bakhmut s’ha convertit en símbol de la voluntat ucraïnesa de resistir i de la debilitat estratègica russa
L’opinió del diari s’expressa només als editorials. Els articles exposen postures personals.