«Ara treballo per la pau»
Un somriure radiant li il·lumina la cara. La vida del Sandro no ha sigut fàcil, però avui torna a ser feliç. Va formar part d’una banda juvenil durant sis anys a la comuna 13 de Medellín (Colòmbia), però la seva vida ha fet un tomb de 180 graus, igual que les contorsions dels ballarins de breakdance. El hip-hop el va allunyar de la violència i ara és ell que treballa amb els joves del mateix barri perquè tinguin oportunitats. El projecte de Casa Kolacho n’és un bon exemple. També ho són els joves afrodescendents que, des de la comuna 3 de la mateixa ciutat, es formen en tallers i espais d’art autodenominats Caminants i Utopies empantanegades. «Hem de poder habitar les nostres ciutats, ¡una altra ciutat és possible», exclama Margarita Casedo, membre d’aquest col·lectiu. Uns projectes que els tornen a la vida i donen oportunitats a centenars de nens. Tot i que no és fàcil lluitar per ells: «No podem oblidar que Colòmbia és un narcoestat –incideix el Sandro. Però si ara m’assassinen moriré feliç, estic treballant per la pau».
Les bandes delinqüencials s’aprofiten de la falta d’oportunitats per arrabassar als nens la seva infància. També li va passar això al Sandro, fill de pare alcohòlic i de mare camperola analfabeta que va buscar noves oportunitats a la ciutat de Medellín com a intern servint en cases. «No recordo l’amor patern sinó molts abusos i violència», explica. El va criar el seu germà, 10 anys més gran. «El meu germà era l’ésser més valuós que mai he conegut. Li encantava el rap i em va ensenyar a escriure i a compondre», recorda.
Créixer entre trets
El Sandro tan sols tenia 10 anys quan la violència de les bandes juvenils va esclatar en aquesta comuna de Medellín, el 2003. «Quan sonaven els trets el meu germà em protegia, però plorava molt, tremolava», rememora amb els ulls entelats. Els integrants de la banda els volien captar. «Deien que l’aposta no era l’art sinó la guerra, que només així podríem sortir de pobres». Volien que el seu germà, J. M., s’integrés a un d’aquests grups, tot i que ell sempre s’hi va negar. Per això el van assassinar el 2005. «Per no formar part del grup et maten, funciona així», insisteix.
La mare va continuar treballant. El Sandro es va quedar a càrrec d’altres familiars. L’infern va continuar. «Em tractaven molt malament: em tancaven en un solar, es ficaven amb la meva roba, amb la meva manera de menjar», afegeix. Una bomba de rellotgeria que no va trigar a esclatar. «Vaig començar a consumir drogues». ¿Quines? «Totes». Tenia 13 anys. Animat per un cosí que comandava una banda delinqüencial, s’hi va acabar unint. «Em van incitar a venjar la mort del meu germà. Em vaig omplir de rancor, de venjança», explica.
Després va arribar més droga. També armes. Pistoles. I els diners. El Sandro va estar sis anys en aquesta banda. «Estava ple d’odi... És molt complex. De sobte et pots comprar roba, pagar una vivenda, motos, drogues», continua.
Tot va acabar el 2013. El Sandro tenia 19 anys i va ingressar a la presó. «Afortunadament o desafortunadament», diu. Va estar quatre anys privat de llibertat. Entre les quatre parets de la cel·la, va tornar a escriure cançons de rap, com quan era petit i el seu germà l’ensenyava. «Em deien: ‘¡canta!’, però jo no m’atrevia». Fins que a la presó hi van arribar uns voluntaris. Li van muntar bafles, micròfons i, encara no sap com, va acabar rapejant en una rotllana davant de tots els presos. Van acabar plorant. «Em deien: ‘Tu no has de ser aquí, enfoca’t en l’art’». I ho va fer.
«Vaig començar a valorar les coses. Vaig tornar a resar, vaig agrair... Vaig aprendre que tot a la vida és pura voluntat». Ara treballa a Casa Kolacho, un espai autogestionat per joves que miren de trencar la roda de l’exclusió al mateix barri on va baixar als inferns: la comuna 13 de Medellín. «He estat envoltat de penombra, però ara m’he centrat en l’art, a ensenyar, a escoltar, a respectar... ¡I em passen coses tan chimbas! Un atrau amb el que fa», agraeix.
Ara el seu propòsit és allunyar els adolescents de la violència. Mentre canten i componen amb ell, s’allunyen del món criminal. «Jo de jove anhelava aquests espais, poder alleujar-me, però no vaig tenir aquesta oportunitat. Necessitem educació de qualitat per a tothom, no només per als rics», remarca. Margarita Casedo assenteix. Aquesta jove afrodescendent, filla d’una dona desplaçada pel conflicte colombià, va arribar a la comuna 3 de Medellín de molt petita. «Gràcies a les cases comunitàries vam entendre que, a través de l’art, una altra ciutat és possible», explica Casedo.
■
«Quan sonaven els trets, el meu germà em protegia, però plorava molt»
«Necessitem educació de qualitat per a tothom, no només per als rics», reclama Mesa