¿QUÈ EN PENSES DE LA SAGRADA FAMÍLIA, AMIC?

Si va haver de venir un extraterrestre, el Gurb d’Eduardo Mendoza, per explicar bé les costures de la Barcelona preolímpica, sembla acceptable pensar que només un bon arquitecte de Madrid em pot explicar què està passant exactament amb la Sagrada Família. Potser perquè la veig gairebé cada dia a mi em sembla exactament això: inexplicable. Però David García-Asenjo no només és culte, sinó també divertit i serè, i a més ha escrit un llibre magnífic sobre l’arquitectura contemporània a través de les noves esglésies. Així que el meu amic potser m’ajuda.

–David, parla amb llibertat. Pensa que Orwell ja va dir que les quatre torres emmerletades inicials, que són les més boniques, semblaven ampolles de vi i també que –trec el mòbil per llegir la cita– «els anarquistes van demostrar tenir molt mal gust al no volar-la pels aires quan en van tenir l’ocasió».

–Difícil superar això. No és el meu estil, tampoc.

–Jo és que no només no vull que l’acabin, sinó que hi deixaria les grues grogues. No la recordo sense grues. Em semblen maques.

–A mi la part de Subirachs m’agrada. És el que ha de ser. És com gòtica i hi encaixa, precisament perquè l’artista fa el que vol i el que demana el seu temps. El problema és el que hi segueixen afegint...

–Recordo veure el cap de bou i pensar en l’escena del cap de cavall d’El padrí. Després era un bou alat i també una estrella gegant per coronar torres. No ho sé, si ja fa dècades que els crítics (crec que va començar Bohigas) diuen que sembla una gran mona de pasqua, ara és que sembla una mona de pasqua d’aquelles improvisades: compres un pa de pessic al Lidl i després vas a l’últim moment a un tot a cent a buscar un ninot de

Pocoyó i un altre de Lewandowski i un altre d’una sevillana i els hi afegeixes. I un ou Kinder mig esclafat que seguia en uns pantalons després de la rentadora.

–Però el problema no és que hi afegeixis una cosa diferent. El problema és quan, després de Subirachs, intentes ampliar el temple basant-te en el que creus que pensava Gaudí, però sense saber-ho. Ho fas ara però amb l’estètica d’abans. Ho va dir Bohigas: «És possible malbaratar el llegat de Gaudí de la Sagrada Família en nom de la fidelitat a la història».

–És com aquelles cadenes de neotavernes, que intenten recrear tavernes antigues...

–Més o menys. O com que algú vingués ara a completar el disc inacabat de Jeff Buckley amb una intel·ligència artificial que imaginés què sentia ell. Et poden dir que estan fent servir tècniques actuals i impecables, d’acord. Però és una cosa com de revival no gaire fina.

–O com una banda de tribut, ¿no? Les que es diuen Gansos Rosas o Mamones i toquen cançons de Guns N’ Roses o Ramones.

–Sí, una cosa així.

–Però veuries més lògic que, si s’entossudeixen a seguir, almenys ho fessin amb altres criteris artístics...

–Les catedrals es trigaven molt a construir, però seguien el seu temps. Mira la de Santiago: el pòrtic és barroc i la resta és romànica.

–Ja.

–És que ja es veu als materials, utilitzant formigó i forrant-lo de pedra. Em sembla molt agosarat. Això sense comptar l’impacte urbà. Potser el millor és deixar les coses com estan. –Fins i tot les grues hi deixaria jo. –A mi m’agraden més altres edificis de Gaudí.

–De vegades desperto suant dins del somni i obro els ulls i al coixí tinc aquell cap de bou. I resulta que és de xocolata. I em desperto.

–Anem a prendre alguna cosa, va. És millor deixar les coses a temps.

■

UN ARQUITECTE DE MADRID DETALLA QUÈ ESTÀ PASSANT AMB L'OBRA DE GAUDÍ