«És vergonyós que ara l’aprenentatge de la paternitat sigui un fet nou»
— ¿Ha concebut Literatura infantil com una postil·la a Poeta chileno?
— Neix de molts textos que vaig escriure durant la pandèmia, sense una intenció clara de publicar. Escric per intentar comprendre el que està passant i de vegades el que escric es converteix en una cosa comunicable, publicable. Mentrestant m’agrada que l’escriptura es mantingui en l’espai del que no està del tot formulat, del que s’està construint.
— ¿Quins vasos comunicants hi ha entre la novel·la i aquest llibre?
— Quan va néixer el Silvestre, que ara té cinc anys, vaig suspendre l’escriptura de Poeta chileno per un temps i em vaig dedicar als petits assajos sobre l’experiència que m’oferia aquest nou estat. Alguns d’aquells textos els vaig publicar en revistes nord-americanes, traduïdes per Megan MacDowell, que és la meva veu en anglès i una bona amiga. Jo sempre he portat un diari, tinc l’hàbit d’escriure cada dia, però quan va néixer el meu fill automàticament vaig deixar de fer-ho, vaig començar a prendre notes que ja no s’ocupaven del que em passava a mi. He sigut molt de prop les paternitats d’alguns amics, m’intrigaven. I quan va arribar el Silvestre em vaig dir que era una bona manera de combatre la sensació que sempre hem tingut els homes de sentir-nos inútils els primers anys de la criança. Així que em vaig dir: «Em dedicaré íntegrament a l’afecció». Després vaig tornar a la novel·la i vaig notar que algunes coses ja s’havien transformat en mi i estaven transformant la meva escriptura.
— Poeta chileno retrata una relació entre un padrastre i el fill de la seva parella, però en la vida real la seva paternitat és biològica.
— M’agrada la literatura que permet parlar des de la contradicció. Poeta chileno la vaig escriure mentre em convertia en pare biològic sent una novel·la sobre la padrastria, però també és una novel·la que vaig escriure quan acabava de perdre la fricció quotidiana amb l’espanyol de Xile i m’enfrontava a això sabent que hi havia una pèrdua i un guany.
— Bona part de la memòria infantil dels nens està construïda per les històries que els expliquen els pares. En aquest cas el Silvestre tindrà dos llibres sobre aquells anys, aquest i un altre que ha escrit la seva mare.
— Aquest podria ser un gran motiu per no escriure res [riu]. Avui els nens reconstrueixen la seva infància a través de fotos i vídeos. Nosaltres hem anat un pas més enllà: el registre de com es van formant les emocions. La literatura aporta complexitat i matisos. En el fons, aquesta és alhora una història sobre com es transmeten aquest llegat un avi, un pare i un fill i un intent de fer-ho d’una forma com no s’havia explicat fins ara.
— Vostè escriu: «Els nostres pares ens van ensenyar a ser homes però no ens van ensenyar a ser pares». ¿Falten models?
— De nen, vaig viure moltes situacions marcades per la força física que avui no voldria per al meu fill. És vergonyós que l’aprenentatge de la paternitat sigui ara una cosa nova. He pensat molt en això però no vull pontificar. No em sento còmode dividint el món entre homes i dones, com en aquells llibres dels 90, Els homes són de Mart, les dones són de Venus, però sí que és veritat que els homes hem parlat molt poc de les nostres emocions, quan tenim un problema l’expliquem a una dona. En general, ens falta diàleg i voluntat d’alegria.
— ¿De goig?
— Sí, qualsevol persona que hagi criat un fill sap que té a veure amb el desgast físic, però falta la representació del gaudi. Fins no fa gaire, tot se circumscrivia al nen que es va convertir en jove amb el qual pots compartir els teus codis i riure de les mateixes coses de què et reies tu. El fill apareix llavors com una còpia d’un mateix o com un enemic, però no sol comptar quan és petit, quan és una mena d’esborrany de l’home que serà. Molts grans escriptors van parlar de la seva infància, però no van parlar dels seus fills.
— Rodrigo Fresán explica el que li va dir John Irving: tenir un fill és una màquina de recuperar els propis records de nen. ¿Li ha passat?
— Totalment, em passa amb la música a un nivell gairebé esotèric. Improvises una cançó de bressol que et cantaven i de sobte t’apareixen 10 cançons més que creies oblidades.
—¿Literatura infantil podria ser la cara lluminosa d’Un trabajo para toda la vida, de Rachel Cusk, un llibre bastant crític i amarg amb la maternitat?
— Sí, crec que per a molta gent la maternitat o la paternitat ha sigut viscuda com un deure, però no és el meu cas. Jo hi vaig arribar tard i la vaig buscar. No sé que tal pare hauria sigut als 20. Així que no puc plantejar queixes perquè no les tinc.
— Al llibre intenta explicar l’inexplicable, ¿per què tenir un fill?, sense trobar-hi una resposta.
— No n’hi ha. El meu avi va tenir vint-i-tants fills, jo el vaig veure tres vegades en tota la meva vida i fins al final em van arribar notícies que era una bellíssima persona. Aquest costum de tenir fills i abandonar-los és considerada a Llatinoamèrica com una cosa esportiva, com si s’hagués guanyat el Grand Slam, sense importar el mal que es causa.
— La imatge del pare absent és un trop de la literatura tant a Llatinoamèrica com als EUA.
— És veritat. Un amic meu a qui estimo moltíssim em va dir que la nostra generació es pot dividir entre els que ens queixem del pare absent i els que ens queixem del pare present. Aquesta contradicció és la que m’interessa.
— Una pregunta final: ¿la ingesta de pajarito, un fong al·lucinogen, es va produir realment?
— Sí, el vaig prendre com a teràpia per a uns mals de cap terribles que tenia i va funcionar. Alguns amics es van postular per acompanyar-me en el viatge, però el que volia era eliminar el dolor. I la droga va funcionar. Va dilatar el temps entre les crisis. A finals del 2020 se’n va produir una i vaig haver de necessitar durant tres setmanes un tanc d’oxigen, que és el que m’ajuda a suportar-ho. Va ser còmic perquè el Silvestre jugava amb el tanc i li posava barrets. Va ser alhora terrible i tendre.
■
«De nen, vaig viure situacions marcades per la força física que no voldria per al meu fill»