Sean Penn torna a ensopegar a Cannes, ara com a actor
L’actor interpreta un paramèdic turmentat i mortificat a ‘Black flies’, un fallit drama policial que opta a la Palma d’Or.
Wagner, que a més de compondre la música és autor del llibret, juga amb l’ambigüitat dels personatges. «El cas més clar és Kundry que tant canta la més aguda com la més baixa en un moment. Té tots els colors perquè passa per molts llocs». La transformació dels personatges està en la música», comenta el director, que recorda que la mitologia medieval i la màgia són elements claus a tota l’obra de Wagner. Schukoff ha interpretat Parsifal en diferents produccions des del 2017 i Elena Pankratova va debutar en el rol de Kundry a Bayreuth el 2016, temple que Wagner va dissenyar per escoltar les seves obres amb una acústica especial on Parsifal es va estrenar el 1882, un any abans de la seva mort. Allà es va representar gairebé exclusivament durant 30 anys.
La primera vegada que es va interpretar en un altre teatre després del termini imposat pel compositor va ser precisament al Liceu de Barcelona, el 31 de desembre de 1913, aprofitant la diferència horària amb Alemanya llavors.
■
El Festival de Cannes deu tenir Sean Penn en alta estima. Va quedar àmpliament demostrat fa set anys, quan un enuig del nordamericà –no va encaixar bé la mala premsa rebuda per la seva pel·lícula Diré el teu nom (2017)– va motivar que els organitzadors del festival introduïssin canvis radicals i molt criticats en el funcionament. I per això la presència de l’actor en el repartiment de Black flies, tot i que en un paper secundari, sembla com l’única explicació plausible a la inclusió del llargmetratge entre els que aquest any aspiren a la Palma d’Or. Els seus intents d’assemblar-se al cine de Paul Schrader, títols com Seven i incomptables drames policials són tan flagrants com dolorosa –per a ella, s’entén– resulta la comparació amb aquests referents.
El protagonista no és un agent de la llei però porta uniforme, es mou en un vehicle amb sirenes i s’enfronta a gent ferida de bala o destruïda per les drogues. Acaba de debutar com a paramèdic a la ciutat de Nova York, i immediatament es converteix en company del personatge encarnat per Penn. Tant ells dos com la majoria dels que els envolten són gent turmentada, mortificada, feta pols; i la successió d’accions d’assistència sanitària que efectuen són, invariablement, estampes de decrepitud, sordidesa, i podridura, en part gràcies a la decisió del director Jean- Stéphane Sauvaire d’intercalar-les de, per exemple, una ovella escorxada en un escorxador.
Les seves evolucions, compte, apareixen decorades de profusa simbologia religiosa: el jove paramèdic té una jaqueta amb ales estampades a les mànigues –el seu nom no és Ángel però, a canvi, s’anomena Cruz–, i abunden els diàlegs centrats en el cel i l’infern. Quan Sauvaire introdueix en la narració succedanis de reflexions sobre l’ètica de la professió i els perills de jugar a ser Déu, l’afany de la pel·lícula per fer-nos testimonis d’una exhibició d’atrocitats i les seves pretensions de fondària espiritual ja han assolit nivells paròdics.
L’altra de les pel·lícules a concurs presentades ahir no s’assembla gens a Black flies, però el món en el qual transcorre també és increïblement inhòspit.
Juventud (Primavera), de l’aclamat documentalista xinès Wang Bing, se situa en un centre neuràlgic de la indústria tèxtil anomenat Zhili City per contemplar alguns dels centenars de milers de treballadors –la majoria gent molt jove– que viuen amuntegats entre tones de roba barata i escombraries, en mastodòntics blocs de formigó que són el lloc on treballen 15 hores al dia i també on dormen en habitacions grupals. Mentrestant, no tenen accés ni a temps lliure ni a gairebé llum natural.
Denúncia del sistema
Al llarg de tres hores i mitja de metratge els veiem flirtejar, discutir, barallar-se, menjar fideus instantanis, fumar sense parar i, sobretot, discutir les seves paupèrrimes condicions salarials, i l’objectiu de la pel·lícula es manté clar en tot moment: denunciar un sistema productiu que deshumanitza els que el sostenen. Tenint en compte això, és una pena que Bing no atorgui a cap dels personatges l’entitat necessària per convertirlos en alguna cosa més que figures anònimes.
■