Tremendista història d’addicció

‘Una bona persona’ ★★

Zach Braff (19/5/2023)

És curiosa la distància entre Alguna cosa en comú (Garden State) (2004), el primer llarg de Zach Braff i un fenomen indie en el seu moment, i Una bona persona, la seva nova pel·lícula. Separades per gairebé 20 anys, comparteixen una escriptura (els guions també són de Braff) que anteposa els personatges a les accions, fins i tot a les històries. I totes dues semblen partir d’un impuls honest, de la necessitat de fer-les per explicar alguna cosa que preocupa l’autor. En el primer cas, una cosa més íntima. En aquest, una cosa molt més global: el film, sobre l’única i dolençosa supervivent d’un accident mortal (Florence Pugh), parla, entre moltes altres coses (massa), de la crisi dels opioides als EUA.

No obstant, si Alguna cosa en comú (Garden State) buscava –i trobava– l’emoció en els plecs de la quotidianitat (tot i que hi hagués decisions fora de to), el nou treball de Braff funciona una mica com a revers. Tot és excessiu: la quantitat de temes, la ferocitat dels esdeveniments, la cadena de dissorts, la fatalitat en la vida dels personatges. És cert que la cinta està abocada a un desenllaç lluminós, i que el director troba en el text i en la interpretació dels actors algun moment de veritat, però l’acumulació de desgràcies, cert acarnissament amb els protagonistes i la tendència al tremendisme ens allunyen de la història.

■

La gran juventud rememora el temps en què la directora, la també actriu Valeria Bruni-Tedeschi, va passar en els 80 a la prestigiosa acadèmia teatral Les Amandiers, a Nanterres, mentre la dirigia Patrice Chéreau. A més a més de retratar el qüestionable comportament sexual del prestigiós director i el seu consum de drogues, la pel·lícula explica una melodramàtica història d’amor tòxic mentre que, en paral·lel, mira de capturar la passió, la gosadia i la inconsciència consubstancials a la joventut.

El gruix dels personatges és un grup d’alumnes en permanent crisi emocional en qui Bruni-Tedeschi no s’arriba a fixar prou perquè les seves circumstàncies resultin interessants ja que, en conjunt, són poc més que portadors de traumes, addiccions, sobredosis i malalties; considerant que el món retratat resulta més aviat espantós, crida l’atenció la nostàlgia que demostra sentir per ell.

La intenció principal sembla que és deixar-nos clar –a plens pulmons– el següent: que els que es dediquen a actuar són éssers sensibles amb les emocions a flor de pell, extraordinàriament bonics i angoixats i especials. És una pel·lícula més egòlatra que autobiogràfica, convençuda del fet que la interpretació és semblant a una missió sagrada, i, possiblement, bastant irritant per a tot aquell que no comparteixi aquesta teoria.

■

La pel·lícula arrenca amb unes precioses imatges submarines, fetes d’algues ondulants i bombolles que ascendeixen cap a la superfície. Nausica, l’adolescent protagonista que prefereix que li diguin Sica, només desitja que el mar torni el cos del seu pare, un pescador desaparegut a la Costa da Morte. De tant en tant s’aproxima a l’abisme dels penya-segats, a una gruta òrfica perforada per l’aigua, on diu que sent la veu del pare mort. I coneix un jove a qui anomenen Cazatormentas, que li assegura que en tres dies una gran marea tornarà a la terra tot el que l’oceà es va emportar.

Carla Subirana, formada amb Joaquim Jordà, torna a la direcció més d’una dècada després de firmar els documentals Nadar i Volar. Sica conserva alguna cosa del traç documental en la seva manera d’explorar la geografia costanera i la relació de la gent amb el mar, en pugna amb els homes. El relat es focalitza des del principi en la Sica (poderosa presència de la debutant Thais García) i la seva progressiva inadaptació, mentre el món adult dirimeix qüestions sobre la rivalitat familiar o els diners que cobraran les viudes dels mariners morts. És una comunitat petita, tancada i pobra, un món on la protagonista s’ofega i que no entén. I a l’altre costat, aquell mar que dona aliment i treu vides a la vegada.

■

El cine del francès Quentin Dupieux es basa en premisses absurdes situades a mig camí entre l’element sobrenatural i el mundà. Al llarg de la seva filmografia ha parlat d’un pneumàtic assassí, una jaqueta que converteix qui la vesteix en un serial killer, una mosca gegant domesticada per atracar bancs i, en aquest nou treball, un túnel ubicat al soterrani d’una casa familiar que, una vegada travessat, permet al viatger rejovenir tres dies mentre la resta del món avança 12 dies de cop. A més de la parella suburbana que es muda a la vivenda, l’altre protagonista destacat és un home que, temorós de la impotència sexual, s’ha fet instal·lar un penis mecànic que es pot controlar des del mòbil.

Les seves pel·lícules solen tenir metratges curts i un tercer acte que es resol de forma abrupta, i el més rar d’aquesta cinta tan rara és un muntatge final de 10 minuts i sense diàlegs que funciona com a succedani del que coneixem com el nus i el desenllaç. Malgrat això, Increíble pero cierto es distingeix de la resta de l’obra del seu director per utilitzar la comèdia surrealista per abordar temes tan seriosos com els estralls causats pel pas del temps i el perill que la por de la mortalitat comporta. Els resultats són divertits, sens dubte, però els envolta una fina però consistent capa de melancolia.

■