Una bellesa insana i diabòlica
Helmut Berger
És veritat que l’intèrpret austríac Helmut Berger, mort ahir als 78 anys, va engegar a rodar la seva carrera i mai va ser un gran actor, però la seva filmografia no està desproveïda d’interessants pel·lícules, sobretot en la seva relació amb Luchino Visconti, per a qui va protagonitzar La caiguda dels déus (1969) –en una escena sonada, en el seu moment, fent de nazi transvestit de
Marlene Dietrich–, Lluís II de Baviera (1972) –sens dubte el millor paper de tota la seva carrera, com a Ludwig, el rei boig– i Confidències (1974), una altra obra crepuscular de Visconti en què Berger va encarnar un dels aristòcrates decadents amb qui lidia el professor jubilat interpretat per Burt Lancaster.
De la mà del director d’ El gatopardo, Berger s’havia convertit en l’home més atractiu del món, en expressió encunyada llavors per la premsa, una bellesa insana i diabòlica, en paraules del seu mentor. Amb Visconti, més enllà de la seva relació sentimental, s’hi va entendre de meravella en el terreny artístic. Berger va explotar la seva impecable i bonica aparença en pel·lícules discretes alhora que molt coherents amb les seves possibilitats. Va ser l’actor idoni per a una nova versió realitzada el 1970 d’El retrat de Dorian Gray, i va tenir interessants papers a El jardí dels Finzi Contini (1970), un drama de Vittorio de Sica sobre una noble família de Ferrara en els temps de l’ocupació nazi, i El bello monstruo (1971), on va donar vida a un pervers seductor que tortura psicològicament les seves dones induint-les al suïcidi.
Va quedar empetitit com a jove amant d’Elizabeth Taylor a Miércoles de ceniza (1973), però va funcionar millor en un paper semblant a Una anglesa romàntica (1975), formant triangle amb Glenda Jackson i Michael Caine. El seu altre moment d’esplendor decadent arribaria amb Salón Kitty (1976), de Tinto Brass, sobre un bordell freqüentat per oficials i soldats nazis durant la guerra. Va encarnar Fantomas en una interessant sèrie televisiva del 1980 i va ser un dels protagonistes de Victòria! (1983-1984), rodada per Antoni Ribas. Va tenir un últim paper destacat a Saint Laurent (2014).
La seva vida personal va ser un desastre. Aficionat a la beguda, va intentar suïcidar-se, va dilapidar la seva fortuna, va malviure de reality shows i va muntar escàndols notoris. El més famós va ser al festival de Sant Sebastià, als 80, quan en una festa va intentar tocar-li els pits a Pilar Miró, llavors directora general de Cinema, que li va clavar una sonora plantofada.
■