Recep Tayyip Erdogan
No és gens fàcil resumir la història en unes poques línies i, de fet, no és l’objectiu d’aquest retrat, però per entendre una mica la personalitat d’Erdogan i el seu paper en la Turquia del segle XXI cal endinsar-se, encara que sigui a través de traços gruixuts i sense entrar en detalls, en la configuració d’un imperi que neix de les ruïnes de l’imperi romà d’Orient, en una data determinada, el 29 de maig de 1453, que és el dia que, a mitja tarda, el sultà Mehmet II entra a Constantinoble, ordena que Santa Sofia sigui mesquita i introdueix el món en l’etapa que coneixem com a Edat Moderna. Com si res. Des d’aleshores, l’imperi otomà s’estén per tot el Mediterrani oriental i pel sud del mar Negre, limítrof amb Rússia, amb tot de sultans que manen i que veuen com, en els primers anys del segle XX, la cosa es desfà a poc a poc i, per culpa de la Primera Guerra Mundial, s’acaba d’ensorrar del tot, als Balcans i al món àrab, sense oblidar que una de les últimes embranzides del poder otomà és un dels genocidis més brutals que es recorden, el dels armenis.
Uns joves militars decideixen intervenir en l’assumpte i, finalment, aboleixen el sultanat dels otomans i declaren la constitució de la república de Turquia, també un dia 29, en aquest cas d’un octubre de fa cent anys. Mustafà Kemal Atatürk es converteix en pare de la pàtria i estableix els preceptes irrenunciables de la nova nació, que es resumeixen en dos: la laïcitat i el rebuig a les ingerències religioses. I l’ascendència militar, és clar, garant de la secularització.
Diversos cops d’Estat
I aquí és on arriba Erdogan. Bé, mentrestant passen més coses, sobretot inestabilitat i uns quants cops d’Estat, perquè al llarg de la història recent sempre hi ha una pulsió, soterrada o no, entre els militars que defensen l’herència del col·lega Atatürk i els que voldrien, per simplificar, que Turquia fos més religiosa, és a dir, més musulmana. Erdogan és un d’aquests últims, tot i que en la seva carrera oscil·la entre jugar com un Gündogan moderat i estilista o com un arrauxat i barroer Arda Turan.
El jove Erdogan va escriure poesia i va estudiar en una escola per a imams. I és aquí on arriba l’assumpte del bigoti. Militant del Partit de Salvació Nacional (MSP), el 1980 treballava a l’Ajuntament d’Estambul. Hi va haver un cop d’Estat (¡un més!), perquè els militars sempre trobaven que la república no era tan laica com havia de ser, i l’MSP va ser declarat il·legal. Erdogan es va negar a afaitar-se el bigoti (que era un dels requisits imposats pel règim) i va ser acomiadat. Aquell bigoti, per cert, una mica més descafeïnat i molt més blanc i esclarissat, encara hi és. Després, en va fer una de més sonada. El 1994 va aconseguir ser alcalde de l’antiga Constantinoble i, en un míting, va recitar uns versos del poeta Ziya Gökalp, creador de la idea de turquisme, que deien així: «Les mesquites són les nostres casernes; les cúpules, els nostres cascos; els minarets, les baionetes, i els creients, els nostres soldats».
Un tribunal el va condemnar, va passar quatre mesos engarjolat, va perdre els drets polítics de per vida i fins i tot va ser declarat «pres de consciència» per Amnistia Internacional. Ironies de la vida: ara, les presons turques estan plenes de presos de consciència, sotmesos a la deriva presidencialista d’Erdogan, i Turquia ocupa el lloc 157 entre 180 països en el rànquing de Reporters sense Fronteres sobre atacs a la llibertat d’expressió. Erdogan va intuir que aleshores la cosa islamista era excessiva i va fundar el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP). El 2003 va guanyar per sorpresa les eleccions i, al cap de poc, l’Assemblea Nacional va aprovar una esmena constitucional que permetia a Erdogan tornar a ocupar un càrrec públic. I d’aquí al que ara tenim entre mans, en espera de la segona volta del 28 de maig. Primer ministre, president, 20 anys al poder, una primera etapa més liberal i pro-Occident, un cop d’Estat (¡un altre!) d’orígens ocults que li va permetre reprimir a cor què vols, més canvis a la Constitució per esdevenir un nou sultà, i una progressiva islamització d’un país clau en el panorama geoestratègic (¡i més, ara, amb la guerra d’Ucraïna!), amb intervencions militars allà on calgui (Síria o Líbia, per exemple), negacions de drets, atacs a la minoria kurda, i un llarg etcètera, embolicat amb el llaç d’allò que els analistes qualifiquen com a «retòrica imperial otomana». I aquí acabo, tal com hem començat.
■