Negacionistes de la vida

Sempre s’ha dit que les persones pessimistes o negatives són realistes ben informades. Deixin que discrepi. La persona negativa acostuma a utilitzar aquesta manera de ser com un hàbit i, sense adonar-se’n, li surt sempre el no abans que el sí. Ara que s’acosten eleccions, els negacionistes de la vida surten per tot arreu com els amics dels Donettes. Uns neguen el canvi climàtic, d’altres el racisme als camps de futbol i alguns fins i tot prefereixen un pàrquing ple de cotxes xiulant i contaminant abans que una zona verda. Es comença així i l’hàbit t’acaba convertint en un amargat que creu que la Terra és plana i que el masclisme no existeix. Neguen les malalties, les vacunes, la sequera, l’holocaust o l’evolució humana. Ser negacionista és una negativa i trista manera de ser.

No se n’adonen, però en realitat el que fan és negar-se a si mateixos. Perquè són malcarats i perquè només veuen foscor al món. Potser algun dia s’aixequen i es pensen que estan morts. Poden arribar a negar la seva pròpia existència i creure que viuen a Matrix. No m’importaria si no fos perquè aquesta gent nega també la meva felicitat. No es poden creure que jo estigui alegre un dilluns o un dia de pluja. No entenen que sigui feliç vivint sola o passant el diumenge a casa mirant sèries i menjant Ganchitos. Per no parlar de la seva companyia, que és tremendament depriment. Tot són distopies i realitats paral·leles que et treuen l’energia i les ganes de viure. L’última notícia catastròfica és que el món que coneixem col·lapsarà. Hi haurà una crisi financera brutal i tornarem a l’edat mitjana en menys de sis mesos. M’agrada la idea de viatjar al passat tot i que no acabo d’entendre els que creuen a ulls clucs que això passarà de veritat. ¿Per què continuen llevant-se cada matí per anar a treballar? L’únic negacionista a qui entenc i que em representa és el que està més mal vist. El que nega Déu.

■