Un dolç i vibrant comiat
Elton John va oferir un concert generós i emotiu, i es va endinsar en el seu repertori dels 70, en la primera de les seves dues nits al Palau Sant Jordi, enquadrades en la gira d’adeu als escenaris. Després dels ajornaments, va celebrar «ser per fi aquí després de tot aquest temps».
No tenia el sex appeal de Jagger o Bowie i en escena, assegut al teclat, veia limitada la seva desimboltura com a estrella pop, però Elton John se les va apanyar al seu dia per sobresortir amb el seu catàleg de tonades (en tàndem amb el lletrista Bernie Taupin), ja fossin
sad songs o números per al ball sota la bola de miralls, amb ànima d’entertainer i un punt d’extravagància. Tot això arriba a la seva fi, però l’espectacle ha de continuar brillant fins a l’última escena, i així va ser en el primer dels concerts de comiat al Palau Sant Jordi, plen d’emocions barrejades.
Goig, melancolia i una mica d’alleujament en una audiència que havia adquirit les seves entrades la remota tardor del 2019 i que s’havia hagut de menjar l’ajornament dels xous en dues ocasions. D’aquest esperit va participar el mateix Elton John, que al poc d’obrir l’actuació (amb piano l’staccato de Bennie and the Jets) va celebrar, respirant profund, «ser per fi aquí després de tot aquest temps».
Tot i que la seva producció s’estén al llarg de més de 50 anys, l’escrutini final que representa aquesta gira, Farewell yellow bric road,
circumscriu el període de glòria a una dècada i mitja: 19 de les 23 cançons seleccionades són dels anys 70 (i tres més, dels 80). Anant al gra, Philadelphia freedom va desplegar ben aviat les seves brillantors protodisc music, tot efervescència a la pantalla de vídeo gegant reclinada, camí del llagrimós però infal·lible I guess that’s why the call it the blues.
Aquesta vegada no feia falta dissimular que es tractava de mirar cap enrere. D’això es tractava, i
Border song va portar el record de quan Aretha Franklin va adaptar la cançó. «Probablement va ser un dels dies més feliços de la meva vida». Sir Elton, amb el seu gruix vocal en bon estat als 76 anys, delectant-se en les improvisacions al piano (Rocket man, molt estirada) i disfrutant dels detalls de peces relativament fosques com Have mercy on the criminal i Take me to the pilot. I la serpentejant Someone saved my life tonight, evocadora dels dies en què va arribar a sospesar el suïcidi per escapar-se d’un festeig insatisfactori.
Tornada a Marilyn
Abundància d’aquests deep cuts al cor de la nit: Levon, càntic sobre el tipus que s’avorreix inflant globus, metàfora d’un ritual familiar. I després d’un Candle in the wind que va recuperar la seva dedicatòria original a Marilyn Monroe (ni rastre de Lady Di a la pantalla), la seqüència de Funeral for a friend / Love lies bleeding, amb boira carbònica i vistes al prog-rock, i un Burn down the mission en flames. No va ser la millor nit per als fans de hits de maduresa tipus Nikita, Sacrifice o The one, desallotjats del faristol. Sí que hi va haver lloc per a Sad songs (amb discutible tacte rocker) i un esbojarrat I’m still standing.
La banda no és un assumpte menor en els concerts d’Elton John, que es va aturar en l’elogi de cadascun dels músics, amb èmfasi per al recuperat percussionista Ray Cooper i els tan o més veterans Davey Johnson i Nigel Olsson. Moment per agafar aire abans del sotrac final, culminada pel trot rocker (banyat en confeti) de Saturday night’s alright for fighting. Ovacions recíproques: també d’Elton John al públic, inclinant-se davant d’ell.
L’única de les 23 cançons de la nit datada al segle XXI, Cold heart, no és sinó un medley de vells èxits en complicitat amb Dua Lipa i el duo electrònic Pnau. Va sonar en el bis, amb un Elton John en bata kitsch al Liberace, acompanyat dels seus pesos pesants, Your song i Goodbye yellow bric road, donant a entendre que el seu art pop transcendeix generacions i que, tot i que ell es retiri, no faltarà qui continuï cantant-lo.
■