«Durant anys el meu somni no va ser anar a Cannes, sinó a Eurovisió»
Dir que li agraden els riscos és quedar-se insultantment curt. Ha dirigit una tragicomèdia que aborda els anys 70 des de l’àmbit de la pornografia –‘Torremolinos 73’–, una adaptació muda i en blanc i negre d’un conte infantil –‘Blancanieves’–, un esperpent inclassificable –‘Abracadabra’– i ara una pel·lícula d’animació que explora la relació afectiva entre un gos i un androide a la Nova York dels anys 80.
Adaptació de la novel·la gràfica homònima de Sara Varon Robot dreams, parla de forma eloqüent i commovedora tant de la necessitat que tots tenim de trobar ànimes bessones com de la nostra capacitat per tirar endavant quan el món ens deixa sols. I ho fa sense necessitat de recórrer a una sola frase de diàleg, recorrent a canvi a efectives dosis de comèdia física, un paisatge sonor que captura la caòtica energia de la ciutat i un disseny visual amb una relativa simplicitat que dona espai perquè les emocions aflorin de forma natural i sense recórrer a les males maneres. L’acaba de presentar al Festival de Cannes.
— Que un director de cine d’acció real decideixi fer una pel·lícula d’animació no és habitual. ¿Què el va impulsar a fer-ho?
— Mai m’havia plantejat la possibilitat de fer-ho fins que, deu fer uns 10 anys, em va caure a les mans la novel·la gràfica de Sara Varon. Em va cridar l’atenció que prescindís per complet dels diàlegs, i al llegirla em va divertir però, sobretot, em va commoure profundament. Anys després la rellegia, i va tornar a commoure’m moltíssim, i ho vaig interpretar com un senyal. En qualsevol cas, com a espectador disfruto moltíssim amb l’animació i, segons la meva opinió, algunes de les millors pel·lícules dels últims temps són animades.
— ¿Com diria que Robot dreams connecta amb les seves pel·lícules prèvies?
— Respon al mateix impuls creatiu. Necessito que cada nou projecte em sorprengui, que m’endinsi en terreny desconegut. Acostumo a dir que per a mi cada pel·lícula és un acte circense i jo, el seu director, em mantinc a la corda fluixa mentre la faig. Fora d’això, Robot dreams obre un camí nou en la meva carrera. Si Torremolinos 73, Blancanieves i Abracadabra componen la meva trilogia ibèrica, ara he fet la meva pel·lícula americana, una carta d’amor a Nova York creada, això sí, amb uns mitjans de producció espanyols.
— ¿Quins reptes li va plantejar treballar en un format tan diferent del que li és habitual?
— A dir veritat, l’animació i l’acció real tenen més similituds de les que imaginava abans de fer la pel·lícula. Com a director sempre busco l’emoció, ja sigui treballant amb personatges animats o amb un actor plantat davant d’una càmera. Potser la diferència més gran entre els dos formats rau en la durada del procés. Rodar una pel·lícula d’acció real com les que jo faig requereix unes vuit setmanes, mentre que l’animació exigeix dos anys. Però val la pena. Si coincidim que cada pel·lícula és una mera aproximació a la pel·lícula que el director té al cap, l’animació permet que la distància entre la pel·lícula somiada i la pel·lícula materialitzada sigui pràcticament inexistent.
— ¿Fins a quin punt la pel·lícula està inspirada en els 10 anys que va passar vivint a Nova York?
— Es nodreix molt dels meus records i de les meves referències. A Nova York vaig viure de tot. Vaig estar a l’escola de cine, vaig viure una història d’amor i una posterior ruptura, vaig patir temporades de soledat i tristesa, vaig tornar a trobar l’amor i em vaig casar... És una pellícula molt personal.
— Totes les seves pel·lícules estan ambientades en el passat. ¿Per què?
— Suposo que perquè totes estan connectades amb la meva infantesa o la meva joventut, i això és una cosa de la qual soc molt conscient. Van ser fruit dels dibuixos animats que vaig veure de nen, de les meves experiències en el món de la música. El director que soc és producte del nen que vaig ser. Sé que sona una mica cursi, però és veritat.
— Robot dreams és la seva segona pel·lícula sense diàlegs, després de Blancanieves. ¿Què li interessa del silenci?
— Per a mi el cine és narració amb imatges, muntades i acompanyades de música i altres sons. Òbviament, hi ha directors experts en el maneig de la paraula que m’encanten; els diàlegs de Tarantino són pur espectacle. Però sento que l’austeritat en els diàlegs deixa més espai perquè l’espectador completi la pel·lícula. A més, vaig créixer en una família dedicada a la música, escoltant molta música i sentint emocions molt intenses gràcies a aquesta. Durant molt temps el meu somni no va ser participar al Festival de Cannes, va ser participar al d’Eurovisió.
■
«El director que soc és producte del nen que vaig ser. Sé que sona una mica cursi, però és veritat»