Quatre dies clau per salvar un Giro horrorós
La duresa final de la carrera, que acaba diumenge a Roma, ha apagat el foc dels favorits amb un Primoz Roglic afectat per la seva caiguda i igual de conservador que Geraint Thomas. La prova arriba a les Dolomites, dures com roques, després de 15 dies d’avorriment extrem i preocupant.
El Giro entra avui amb la duríssima ascensió final a la muntanya Bondone, testimoni de velles gestes de Miguel Induráin, en la setmana decisiva. Ho fa sense emoció després que amb prou feines hagi passat res en els primers 15 dies de competició, tret de les victòries de Remco Evenepoel aconseguides en les dues contrarellotges, abans del seu abandonament per covid, que va deixar la carrera òrfena i sense el seu principal favorit, i només uns petits focs artificials llançats per Primoz Roglic el segon dissabte de carrera. Res més, tret de tristesa, avorriment i pluja.
La carrera fa uns anys que acostuma a centralitzar la muntanya en els últims dies. La converteix així en la més dura de les tres grans rondes. Però això no significa sinònim d’emoció, ja que els favorits estan deixant passar la major part de jornades amb la sensació que estan espantats davant el que falta per venir. Repartir més les etapes clau, com fan el Tour i la Vuelta, seria una solució, ja que no és la primera vegada que passa. Va passar igual el 2020 i es va repetir l’any passat. Només la presència d’Egan Bernal, el 2021, amb la seva fúria des de la primera oportunitat, va salvar un estil que està condemnant cada vegada més la ronda italiana.
La fórmula del doblet GiroTour ja està desfasada. Ningú més ha tornat a guanyar les rondes italiana i francesa des que ho va fer Marco Pantani el 1998. I la veritat poc s’ha de lloar de la seva victòria en una Grande Boucle marcada per l’escàndol més gran per dopatge de la història del ciclisme. Més que pel triomf d’El Pirata es recorda aquell Tour per les detencions, les guàrdies en comissaria i les persecucions de periodistes a corredors que abandonaven.
Els corredors que donen espectacle de veritat –Tadej Pogacar (abans de la seva caiguda a Lieja que l’hauria privat d’acudir a Itàlia), Jonas Vingegaard, Mathieu van der Poel i Wout van Aert– s’han reservat per al Tour.
Primoz Roglic sempre ha sigut un ciclista ofensiu, però ara està corrent amb perfil baix. Va quedar afectat per la caiguda de l’abandonament de Tao Geoghegan Hart. Tàcticament ja li ha anat bé que l’Ineos de Geraint Thomas hagi agafat el timó de la carrera en una segona setmana per oblidar. Només té dos segons de desavantatge sobre el ciclista gal·lès, no necessita atacar com un boig, o com hauria fet amb Evenepoel. Bonificar a les Dolomites i superar Thomas a la cronoescalada de dissabte és suficient per imposar-se al Giro. Mancat d’un recorregut més atractiu, amb problemes físics per la caiguda, és comprensible que estalviï forces.
Cada dimecres
Esperant alguna cosa per explicar
Thomas, malgrat la seva victòria en el Tour del 2018, mai s’ha distingit per ser un corredor que ataqui des de lluny i argumenta unes condicions per guanyar semblants a les de Roglic: bonificar i jugars’ho tot en la crono final.
Amb atacs dels primers de la general (no s’han d’oblidar el portuguès João Almeida i l’italià Damiano Caruso) en les tres etapes de muntanya en línia d’avui, dijous i divendres (els tres cims de Lavaredo) hi ha prou cims per posar el Giro potes enlaire i escriure alguna cosa per recordar.
■
De dilluns a divendres