Guillermo Lasso
Guillermo Lasso, president de l’Equador, s’assembla a la meva tia Filomena, a la glòria estigui. Lasso s’assembla a totes les ties que tots hem tingut, es diguessin o no Filomena. Un el veu amb les seves ulleres sense muntura, amb la seva cara rodona, els seus llavis frunzits com a punt de ser tintats amb carmí i el seu cabell canós ben pentinadet amb ratlla, i no troba a faltar més que un monyo coronant la testa, segur que les estones lliures que li deixa la seva acció de govern les dedica a fer punt de creu assegut en un vell tresillo.
Deu haver sigut precisament per gaudir de més estones lliures que fa uns dies Lasso va dissoldre per decret l’Assemblea Nacional. Ho va fer mitjançant una figura legal d’aquell país que es denomina «mort creuada», i per evitar el judici polític que s’havia iniciat en contra seu, per malversació. És una característica de tots els polítics del món, intentar evitar mitjançant algun subterfugi qualsevol acusació en contra seu, així que Lasso ha fet el que s’esperava d’ell. Si hagués dirigit la seva mirada a la mare pàtria, en concret al nord-est, s’hauria embolicat en la bandera cridant als quatre vents que se l’ataca per estimar l’Equador, aquí aquestes coses sempre funcionen, i des de Pujol a Laura Borràs, els dirigents acusats de corrupció en tenen prou amb assegurar que són perseguits pel seu amor a Catalunya perquè, si no tots els catalans, una part dels mateixos s’ho empassin. Molt ha d’aprendre Lasso encara.
Diversos partits de l’Assemblea Nacional sospiten que la «mort creuada» –res a veure amb «el cruzaíto» que va ballar Chiquilicuatre a Eurovisió quan aquest festival era un esdeveniment seriós– és una estratègia de Lasso per mantenir-se en el poder. S’ha de veure com de perspicaços que són a l’Equador els membres de l’oposició, potser els va donar alguna pista que les intencions del president podien no ser del tot netes el fet que policia i Exèrcit blindessin ràpidament l’edifici de l’Assemblea. Quan a Sud-amèrica l’Exèrcit envolta un Parlament, no sol ser per rodar un anunci que animi els joves a allistar-se, ni per recollir les escombraries davant la vaga d’empleats municipals, sinó per demostrar qui mana. Segons aquest baròmetre, a l’Equador mana Lasso.
Banquer
Lasso és banquer (continua sent un dels principals accionistes del Banco Guayaquil), admirador de José María Aznar i supernumerari de l’Opus Dei. Si amb aquesta carta de presentació el van elegir els equatorians president, que no vinguin ara a queixar-se, no esperarien un indigenista. Com a bon banquer, a l’arribar a la presidència va prometre abaixar els impostos. Bé, com a bon banquer i perquè, a causa de la seva fortuna personal, tributa uns 700.000 dòlars a l’any, la qual cosa –més enllà de la ideologia que pugui tenir– és una raó de pes per revisar a la baixa el sistema impositiu.
Manejar l’Estat com si fos una empresa obliga a molt. A Lasso, per exemple, el va obligar a mirar cap a un altre costat quan a principis d’any va sortir a la llum una trama de corrupció en empreses públiques, liderada pel seu cunyat. Un president sense cunyat pícar és com un rei sense corona, com un texà sense pistoles, com un Vinicius sense emprenyament. Lasso, família obliga, després de dos dies mirant cap a un altre costat, va treure ferro a l’assumpte i va defensar públicament el cunyat. Tot i que amb tanta mala sort que, després d’això, quatre dels principals implicats en el cas van fugir del país, un dels quals, pel que sembla, llogant un camió blindat per emportar-se amb ell tot l’acumulat amb els tèrbols negocis. Per si no fos prou, fa un mes, va aparèixer assassinat un empresari testimoni clau del cas. De tota manera, seria molt arriscat atribuir aquesta mort al seu paper de testimoni: gràcies a l’extraordinari augment de la criminalitat que ha experimentat l’Equador des que Lasso va accedir a la presidència, l’homicidi podria obeir a qualsevol causa. L’avantatge del fet que les bandes organitzades i el narcotràfic controlin ja part del país és que un pot triar entre un ampli ventall de motius per ser assassinat, no com en altres països, on només n’hi ha d’econòmics i passionals, quin avorriment.
Amb la «mort creuada», l’Assemblea perd el seu poder i aquest queda gairebé per complet en la presidència durant sis mesos, quan hi haurà d’haver eleccions. Ja veurem, que el poder és molt llaminer, i a Sud-amèrica, més. De moment, ha emergit el supernumerari de l’Opus que habita en Lasso, declarant que ha «triat governar sis mesos al purgatori abans que dos a l’infern», tot i que es diria que, com tants governants, ell prefereix acollir-se al fet que la seva mà dreta no sàpiga el que fa la seva mà esquerra (Mateu, 6:3). La meva tia Filomena era també molt creient.
■