Vull fer enveja per ser d’aquí

Tinc més de 50 anys. He sigut testimoni dels més increïbles avenços en drets i llibertats, sempre de la mà de governs progressistes, però també he vist créixer i canviar un país sencer. En paral·lel, des de Barcelona, la meva ciutat, he contemplat la total i radical transformació d’una ciutat grisa, trista i tancada al mar, a una altra amb llum pròpia. Una revolució no només arquitectònica i urbanística, ni tan sols la Barcelona del disseny, la creació, la innovació, la modernitat i l’empenta. Parlo de la revolució del pensament, l’obertura de la ment, l’eclosió de l’art i la cultura, de la tolerància i el respecte, obrint-nos a visitants i nous ciutadans vinguts d’Espanya, Europa i el món.

He vist créixer una ciutat orgullosa dels seus èxits, de la seva imatge, de la seva història, de la seva arquitectura; que vessava alegria i optimisme; que despertava curiositat i enveja. Una ciutat que, després dels Jocs Olímpics, va provocar que en qualsevol lloc del món t’admiressin per ser d’aquí. Per la meva feina, solia escoltar una frase semblant a aquesta: «M’encanta aquest punt modern i diferent que teniu els catalans». I això em feia sentir orgullós de la meva ciutat.

Avui continuem tenint una ciutat que s’enamora, preciosa, que ve de gust, però que ha perdut aquella força devastadora que naixia d’un impuls transversal. Tot i així, manté el potencial, l’atractiu i té bones bases per tornar. Barcelona necessita de nou creure en si mateixa. Des del cor, des de la raó, des de l’íntim desig de recuperar una cosa important: la gratificant sensació de ser envejat per ser de Barcelona.

■