Els nostres

Enmig de la polèmica que hem viscut aquests dies a propòsit dels insults racistes a un futbolista del Reial Madrid (n’hi ha sis o set de raça negra, però només n’insulten un, ves que no sigui aquest el motiu), el president del club, Florentino Pérez, va fer una declaració solemne: «El Reial Madrid no tolerarà més insults racistes contra els nostres jugadors». Repeteixo el final de la frase: «Contra els nostres jugadors». És a dir, que, si els insults racistes són contra jugadors d’altres equips, el Reial Madrid no dirà res.

En vigílies d’una nova jornada electoral, les paraules del president del Reial Madrid, amb un poder que supera l’àmbit futbolístic com qualsevol periodista pot testificar, adquireixen un significat que desborda el pur semàntic per clarificar la vida sencera d’un país amb una divisió entre bons i dolents (espanyols, per exemple, però també bascos o catalans), entre els nostres i els que no ho són, entre els que sobren i els que no, ho contamina tot cada vegada més. Deixada ja molt enrere la Guerra Civil, que va dividir en dos els espanyols, fins i tot l’època del terrorisme d’ETA, que va fer el mateix amb els bascos, sembla, no obstant, que aquí es continua vivint en una idea maniquea que parteix en dos els ciutadans (entre conservadors i progressistes, entre barcelonistes i madridistes, entre pros i antis de tot) sense que sigui possible una comunicació entre ells, fet que redueix la convivència a una tolerància obligada. O ets dels nostres o ets dels altres i a partir d’aquí ja no hi ha res a parlar.

Com hem arribat a aquest punt després d’una etapa, la de la Transició democràtica (com tot, vilipendiada ara per uns i defensada sense possibilitat de crítica pels oposats), és la pregunta que ens fem molts, sobretot els espanyols que no dividim el món entre bons i dolents, entre els que sobren i els que no en aquest país o en algun dels seus territoris. Segurament, el simple fet de preguntar-nos-ho ja ens situa entre els sospitosos de ser enemics d’uns i altres, com passa en el futbol amb els que no tenim colors i simplement ens agrada aquest esport i el disfrutem en comptes de patir-lo com els passa als aficionats hooligans. En la política passa igual i fins i tot en el desenvolupament del dia a dia, de manera que tot és motiu de confrontació, que augmenta exponencialment en dies com aquests, quan unes eleccions es presenten no com un exercici de llibertat democràtica, sinó com la imitació d’una guerra a la qual s’hi va amb el vot a la mà però amb un insult al cor.

¿Com estranyar-se, doncs, que aquestes mateixes persones als estadis de futbol hores després insultin tot el que es posi a tret i que no representi el seu equip, sigui del color que sigui i hagi fet el que hagi fet? Si és un dels nostres, cal defensar-lo a mort i, si és de la tribu contrària, matar-lo. Així que ningú busqui explicacions racistes en el que va passar amb el jugador Vinícius a València. El que va passar amb ell a València passa a tots els estadis, bars, carrers i tertúlies públiques, fins i tot al Parlament, el temple de la paraula segons la seva etimologia, només que amb altres maneres (el cara a cara modera els rostres d’odi i les agressions verbals), i és el reflex del que està passant en aquest país, amb una polarització creixent que té a veure amb altres raons que van molt més enllà del racisme.

■