Promeses que s’endú el vent
Mitterrand deia que les promeses electorals només comprometen els que se les creuen. El cinisme de la frase no oculta que conté una gran veritat: les promeses electorals tenen escassa credibilitat. Entre altres raons perquè els que prometen des del poder no tenen assegurat conservar-lo i els que prometen des de l’oposició no tenen la seguretat d’assolir-lo.
En aquesta campanya, Pedro Sánchez ha promès una mesura en cada míting. La relació és llarga: reducció de 15 a 5 anys del termini de cotització dels discapacitats; entrades de cine a 2 euros per a les persones de més de 65 anys; dret a l’oblit oncològic; descomptes en l’Interrail nacional per a joves; avals per cobrir el 20% de les hipoteques; serveis essencials a un màxim de 30 minuts de casa; 560 milions per reforçar l’educació primària i secundària; 580 milions per millorar l’assistència primària en sanitat; construcció de 43.000 vivendes per a lloguer social; ajudes de més de 2.000 milions per lluitar contra la sequera; 1.300 milions per impulsar la formació professional; paritat als òrgans constitucionals: (Tribunal Constitucional, Consell General del Poder Judicial, Consell d’Estat i Tribunal de Comptes).
A les crítiques que tot aquest conjunt de promeses pateix de l’efecte anunci, el president del Govern respon que ell no fa només anuncis, sinó que les iniciatives es concreten després en el BOE, cosa que és veritat en part, però ni de bon tros en tots els casos. Davant, el PP no promet pràcticament res perquè la seva única promesa és una esmena a la totalitat del Govern, el que Alberto Núñez Feijóo i la seva cúpula anomenen la «derogació del sanchisme». El PP s’ha passat mitja campanya ressuscitant ETA, després de la inclusió d’exetarres en les llistes d’EH Bildu, i l’altra mitja, augurant el final del sanchisme.
El cert és que les campanyes electorals produeixen un soroll eixordador amb afirmacions arriscades que al cap de 15 dies el vent s’endú i queden en res. Aquest afany per prometre i per entrar a tots els drapets propicia iniciatives surrealistes, com la d’Isabel Díaz Ayuso d’instar els madrilenys a omplir de flors els balcons i la de Ione Belarra de proposar la creació de supermercats públics, a l’estil de la Unió Soviètica, Cuba i la Veneçuela chavista. Aquesta nacionalització dels súpers sembla una mesura més per distingir-se del que Belarra anomena «l’esquerra cuqui», amb referència a l’encarnada per Yolanda Díaz i Íñigo Errejón.
Molts politòlegs afirmen que les campanyes són decisives perquè gran part del vot es decideix els últims dies. No obstant, un veterà sociòleg, José Juan Toharia, que va fundar Metroscopia i que fa 50 anys que fa enquestes, discrepa. «Les campanyes serveixen per a molt poc. Infinitament menys que els diners que guanyen alguns per fer-les. El polític s’ho juga tot en uns dies i llança la resta. Però tant les enquestes com les campanyes mouen molt poc vot», va afirmar diumenge passat en una entrevista a El País.
■
Els que prometen des del poder no tenen assegurat conservar-lo i els que prometen des de l’oposició no tenen la seguretat d’aconseguir-lo