El llegat de Marsé
El suplement literari ens ha explicat aquesta setmana la situació de l’arxiu personal de l’escriptor barceloní Juan Marsé, mort fa tres anys. En aquests moments encara està en ple procés de catalogació per part de la seva filla, Berta Marsé, i altres col·laboradors com el també escriptor Emili Manzano. Originals de les seves novel·les, correspondència amb autors i editors, llibretes personals, dibuixos i records personals componen un fons literari amb un immens valor sentimental. I que també és un element valuós del patrimoni cultural literari de la ciutat, especialment mentre sigui consultable per part dels estudiosos de l’obra del novel·lista i de l’ecosistema d’una capital editorial i literària com Barcelona.
En aquests moments el destí final d’aquest fons no està definit, ni consta que s’hagin fet passos concrets per buscar-li un lloc. Els antecedents fins ara han tingut finals dispars. Des de la compra per part del Ministeri de Cultura de l’arxiu de l’Agència Literària Carmen Balcells, el manteniment de l’arxiu de l’editorial Anagrama a Barcelona custodiat per la Fundació Feltrinelli, quan semblava que seguiria aquest mateix camí, la cessió del fons del Cercle de Lectors a la Biblioteca Nacional o llegats com el de Mercè Rodoreda a l’Institut d’Estudis Catalans o el de l’editorial Plaza & Janés i l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán a la Biblioteca de Catalunya. En aquest últim cas, l’accés públic al seu fons ha permès identificar, per exemple, una novel·la inèdita que finalment es publicarà.
Els explícits desitjos del titular dels fons després d’una relació tensa amb les administracions, la voluntat dels legítims hereus, les ofertes econòmiques per part de l’Administració de l’Estat o el simple desinterès han fet que diferents arxius amb valor patrimonial (el de la mateixa Balcells, al seu dia el del fotògraf Centelles o l’Arxiu Lafuente, centrat en l’underground barceloní dels 70) no s’hagin quedat allà on van ser creats.
En alguns moments es va plantejar l’oportunitat de crear una institució que assumís la conservació, la consulta i el foment de treballs d’investigació sobre els arxius d’escriptors i editorials barcelonins. Tot i que aquesta iniciativa no s’hagi fet realitat, no falten les entitats en disposició de donar-los el tractament adequat. Ni els projectes de futur (la biblioteca central de Barcelona o la fins ara frustrada Casa de les Lletres al Poblenou).
La disponibilitat pressupostària més gran per part de l’Administració central per abordar aquest tipus d’operacions no té per què significar que el seu destí sigui indefectiblement una institució situada a la capital. Ni tampoc que tot hagi d’acabar en una licitació: en aquests casos, la veritable inversió exigible a l’Administració és la necessària (i no inferior) per donar bon ús als arxius que custodiï. Però seria una bona notícia que el record d’un escriptor la persona i l’obra del qual és indissociable de la ciutat de Barcelona pugui trobar aquí el seu lloc. Seria un gest, com ho va ser també el bateig amb el seu nom de la biblioteca municipal del Guinardó, que tindria molt més valor que les medalles que la seva visió crítica de la realitat catalana va fer que ni li fossin ofertes ni haguessin sigut acceptades.
■
Els papers de l’escriptor barceloní estan encara pendents de destinació