Fill d’Ikea

El meu germà Ricardo ha perdut una mica el cap i fa coses que no hauria de fer. Es presenta, per exemple, a casa sense avisar per repetir una broma que ell i la resta dels meus germans em feien quan érem petits: que jo era adoptat. A mi no m’ofenia perquè sempre havia volgut ser adoptat. Tenia la fantasia de ser en realitat fill d’uns milionaris suecs que tard o d’hora vindrien a rescatar-me de la situació en la qual havia caigut. Encara els espero. No obstant, fingia que patia perquè era la resposta que els altres anhelaven. M’he passat la vida reaccionant com els altres esperaven de mi, per no decebre’ls. M’aterreix decebre, no sé per què, potser de debò soc un adoptat metafísic i temo que d’un moment a l’altre em plantin al carrer. Entenc per adoptat metafísic aquell que està fora de lloc a tot arreu. Em porto bé allà on vaig perquè no se n’adonin.

Però això del meu germà Ricardo havia començat a carregar-me, de manera que el vaig convidar a passar, li vaig oferir un cafè i després li vaig dir:

–Sé que soc adoptat. Ho he sospitat sempre, però és que a més el pare m’ho va confessar al seu llit de mort.

El Ricardo es va quedar desconcertat. No esperava aquella reacció tan civilitzada per part meva.

–¡Però si era una broma, home! –va exclamar.

–De broma, res. Ja et dic que m’ho va confessar el pare poc abans de morir. També em va dir que jo era, paradoxalment, el fill que més satisfaccions li havia donat.

–¿Et va dir alguna cosa de mi? –va preguntar inquiet.

–No, no em va parlar de ningú més.

El Ricardo va prendre el cafè i va preguntar si es podia quedar a dormir. Li vaig dir que no, que teníem l’habitació de convidats ocupada i que a més a ell l’esperava a casa la seva dona.

–¿La meva dona? –va preguntar.

De vegades s’oblida que està casat i l’he de posar al dia de la seva situació. A l’acomiadar-nos, ja a la porta de casa, em va preguntar si sabia qui eren els meus veritables pares.

–Els fundadors d’Ikea –li vaig respondre.

–Ja –va dir–. Alguna cosa em sona haver sentit a casa.

■