Altres mirades possibles al 28M
Les eleccions permetran mesurar la posició de la ciutadania sobre debats globals
Diumenge se celebren eleccions municipals a tot Espanya i autonòmiques a la majoria de les comunitats, i tot i que el que els ciutadans elegiran són els seus representants polítics més pròxims, a Madrid (entès com el Leviatan que s’arroga el poder polític i econòmic del país) el resultat es llegirà com una mena de primera volta de les eleccions generals que tot apunta que es convocaran a finals d’any. Hi ha, segons en quins cercles, moltes ganes que es voti en les generals perquè s’intueix un possible canvi a la Moncloa (si és pensament màgic o no, el temps ho dirà). La història marca, i al cap i a la fi aquest és un país on sovint les eleccions locals assenyalen tendències, obren camins, creen momentum polítics i fins i tot enderroquen reis, així que és normal que sobretot aquells que abominen el denominat sanchisme esperin amb il·lusió el 28M.
Aquest, el que en l’argot polític es diu «la clau nacional», serà un dels nivells d’anàlisi dels resultats: el d’Isabel Díaz Ayuso, el repartiment de vots, la distribució de poder regional, la força o la debilitat política amb què surten del 28M Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo. Una altra manera d’interpretar el veredicte de les urnes serà, per descomptat, la visió local i autonòmica, amb batalles apassionants com Barcelona, Sevilla i València. Però més enllà d’aquests focus d’interès principals, el 28M també il·luminarà altres assumptes transcendents de la nostra vida política:
La implantació territorial de Vox. La formació d’extrema dreta va irrompre en el panorama electoral en les eleccions andaluses del 2018. Des d’aleshores, Vox no flaqueja en el seu acompliment electoral, posat a prova en diferents convocatòries. Per exemple, en les municipals del 2019 va aconseguir 547 regidories i en les generals va obtenir 52 diputats. Cinc anys després, el 28M mostrarà la salut del projecte de Santiago Abascal i veurem si li permet accedir a tocar cert poder institucional. Dit d’una altra manera: comprovarem fins a quin punt a Espanya s’ha normalitzat l’acció política de l’extrema dreta.
L’esquerra del PSOE. Es compleix gairebé una dècada des d’una altra irrupció, la de Podem en les eleccions al Parlament Europeu del 2014, prèvia de les municipals del 2015 que va obrir la porta als denominats «ajuntaments del canvi», encapçalats per les diferents confluències i marees i amb Manuela Carmena i Ada Colau com a grans símbols a Madrid i Barcelona. Molt ha plogut en aquest espai polític, tant que en ocasions és senzill oblidar el fulgurant camí que va portar Podem, els Comuns, Compromís i altres moviments d’esquerres de les places del 15M a altes cotes de poder institucional, inclòs el Govern central en aquesta legislatura. D’altres (Ciutadans) ho van intentar i van fracassar. Per a aquest espai polític, el 28M pot suposar un punt final o un punt i a part. En qualsevol cas, el 28M en serà el primer capítol. El desenllaç de la història el veurem a les generals. Amb Sumar i Podem a OK Corral i Ciutadans convertit en un tiberi que degustarà sobretot el PP, hi haurà qui se senti temptat d’interpretar les sumes i restes del 28M com una mena de tornada a una (enyorada per alguns) normalitat bipartidista. Ja ho veurem.
L’etern pols ERC-Junts. Tot i que es doni el procés per enterrat, de la independència tot just es parli en aquestes eleccions i la força emergent a Catalunya sembli ser aquest PSC de nou aspirant a airbag entre totes les Catalunyes, el pols sense fi del sobiranisme continua sent un vector clau de la política catalana. El 28M dictarà sentència sobre el repartiment del poder territorial entre ERC i Junts sense la distorsió que va ser el PDECat el 2019 i podrà llegir-se, també, com un judici de l’independentisme a la gestió d’ERC a la Generalitat. Compte amb els sotracs catalans que poden tenir els resultats del 28M.
En clau catalana, ERC i Junts dirimeixen el seu pes real en termes de poder territorial
Els grans debats. Hi haurà una altra manera d’explicar el 28M, més difícil, polièdrica i subtil, i per això molt interessant. Amb les seves paperetes, la ciutadania dirà on es troba Espanya en alguns dels grans debats del nostre temps: la gestió de proximitat de l’emergència climàtica (de la mobilitat a l’urbanisme), la crisi de la vivenda, els recursos que és necessari aportar als serveis públics, la convivència entre comunitats...
■