Sense un centre adaptat on ensenyar
La catedràtica Ester Velasco, que va patir la pòlio i es mou en cadira de rodes, haurà de deixar l’institut on treballa fa més de 30 anys perquè aquest centre de Badia del Vallès ja no oferirà ESO i Batxillerat.
Ester Velasco fa més de 30 anys que treballa en un institut públic de Badia del Vallès (Vallès Occidental), en el qual s’hauria jubilat si no fos perquè, el desembre del 2021, el Departament d’Educació i l’ajuntament van decidir reorganitzar el mapa escolar del municipi i convertir el seu institut –etiquetat com de màxima complexitat– en un centre en el qual a partir del curs 20242025 s’impartiran només cicles d’FP. És a dir, esborren del centre els estudis d’ESO i Batxillerat, etapes educatives en què treballa aquesta entregada professora, catedràtica de Física i Química.
La diferència entre l’Ester i la resta de docents d’ESO i Batxillerat d’aquest institut, que també hauran de ser traslladats, és que ella necessita una cadira de rodes per moure’s per les seqüeles de la poliomielitis i perquè la realitat arquitectònica del parc públic escolar de Catalunya és la que és, com va denunciar dies enrere EL PERIÓDICO, amb almenys 250 escoles i instituts amb barreres arquitectòniques.
«L’institut en el qual fa tota la vida que treballo està totalment adaptat, des del bany fins a l’ascensor, però és l’únic de Badia adaptat. Cap altre ho està, i mira que tots tenen més de 40 anys, que temps per adaptar-los han tingut», apunta la catedràtica, que, després de digerir la notícia que hauria de canviar de centre, va decidir junt amb el seu marit –professor al mateix centre– optar al concurs de trasllats (s’organitza cada dos anys, i aquest 2023 ha tocat) i sol·licitar instituts a prop de casa, al districte de Nou Barris, a Barcelona.
Funcionària des de fa 32 anys, aquesta catedràtica amb 266 punts, que són moltíssims, va sol·licitar –a cegues, com la resta dels docents, ja que el sistema està així muntat– els tres instituts més pròxims a casa seva als quals pugui acudir sense necessitat de cotxe i que sabia que estaven adaptats: «Un, perquè és el centre on vaig estudiar; un altre, perquè és el centre on vaig fer les oposicions a la càtedra, i l’altre, perquè hi passo cada dia per davant i el veig». La reflexió no és fútil. Sap, com totes les persones amb mobilitat reduïda, que molts espais suposadament accessibles en realitat no ho són.
Sense resposta
Finalment, l’Ester i el seu marit no han entrat a cap dels tres instituts del barri, ja que cap d’ells va treure places de la seva especialitat al concurs de trasllats (sí, el funcionari demana els centres sense saber si la direcció d’aquests traurà o no aquesta plaça fins després d’haver entregat la sol·licitud).
Al quedar-se sense plaça, Velasco va presentar una reclamació. «Jo no puc concursar a tots els centres de la ciutat. Si hi he d’anar amb cotxe, ¿què faig amb el cotxe? Necessitava
un centre on pogués anar amb la cadira elèctrica», argumenta. En el moment d’aquesta entrevista no havia obtingut cap resposta a la seva raonable queixa per part del Departament d’Educació. Un silenci que també li molesta.
Més enllà del seu problema personal, la situació de Velasco posa en evidència la persistència de barreres arquitectòniques en els centres educatius catalans, que no només afecta centenars d’alumnes, també docents com ella. «Només a Barcelona hi ha més de 30 centres inaccessibles, comptats aquesta mateixa setmana per mi mateixa, perquè en el decret del concurs de trasllat surt el grau d’adaptació marcat amb un número, i n’hi ha més de 30 que no ho estan, que no tenen cap número», afegeix la professora, a qui li crida l’atenció que «després no parin de parlar de la seva aposta per l’escola inclusiva».
Fruit de l’afany
El curs que ve, que encara hi haurà ESO i Batxillerat al seu centre, el matrimoni es quedarà a Badia. «Quan van fer l’anunci del canvi del mapa escolar, l’inspector em va dir que no em preocupés, que tots els centres del municipi estarien adaptats. Però ha passat un any i mig i no han fet res».
Que el centre on fa tres dècades que aquesta professora treballa estigui completament adaptat no és casualitat. «Es deu a l’afany dels seus directors. Primer, d’Albert Pahissa, que va aconseguir, fa anys, la instal·lació de l’ascensor i, després, d’Ángel Vadillo, que va fer l’impossible per adaptar el bany quan un alumne el va necessitar», reivindica Velasco, que es pregunta com pot ser que les universitats públiques estiguin molt més adaptades que les escoles i instituts, quan aquests haurien de ser universals.
La docent recorda una anècdota de fa ja molts anys que li va quedar gravada per sempre. Una frase de Maragall, Pasqual, quan era alcalde de Barcelona i va acudir una vegada al seu barri a inaugurar una rampa. «Va dir que era important assegurar l’accessibilitat de tothom, perquè aquella rampa no la disfrutarien només persones en cadira de rodes; que la utilitzarien també des de dones que tornen del mercat amb el carretó de comprar ple fins a mares amb cotxets de nadó. Quan un equipament es fa accessible, se’n beneficia tota la comunitat, no només les persones que anem en cadira de rodes», conclou convençuda.
■
S’ha quedat sense plaça en el concurs de trasllats perquè només podia demanar centres accessibles