EL POBLE-SEC MÉS DESCONEGUT
Marc Piquer, el tuitaire explorador de @Bcnsingular, redescobreix la França Xica. Sí, aquí se solia parlar la `langue de l'amour'. Avui els veïns encara se saluden pel nom de pila.
Tot i que el sentiment de pertinença al Poble-sec està molt arrelat, a finals del segle XIX el seu sector més occidental –entre els carrers de Radas i Lleida– pertanyia en realitat a un altre barri: la França. Josep Amargós va rebre el 1889 l’encàrrec de posar ordre al desgavell urbanístic d’aquest veïnat, que incloïa fins i tot la Font de la Guatlla. L’arquitecte va traçar un eixample de carrers amples, i admirador com era de Cerdà, va idear xamfrans, que les noves edificacions han respectat. No obstant, el seu projecte es va desaprofitar quan l’ajuntament i l’empresariat es van inclinar per destinar aquesta àrea a la celebració d’esdeveniments com l’Exposició Internacional de 1929, cosa que va suposar que aquella França empetitís fins a convertir-se en Xica. A l’actual barriada, la gent encara se saluda pel nom de pila, i al visitant l’esperen tantes sorpreses com ho és que abans es parlés la langue de l’amour a cada cantonada.
FERVOR GAL PARRÒQUIA DE LA MARE DE DÉU DE LURDES.
Són diverses les hipòtesis que han circulat sobre l’origen del topònim la França. La més creïble afirma que hi va haver una colònia occitana que va venir a treballar per a les factories que es van instal·lar a la falda de Montjuïc, i que acudia a la parròquia de Santa Madrona a resar a la Mare de Déu de Lurdes, que tenia aquí la seva capella. La presència d’aquesta comunitat gal·la va coincidir en el temps amb les extraordinàries visions de Bernadeta Subirós, i el fervor religiós que es va desencadenar a França es va propagar fins a aquest quartier des d’on va partir el primer pelegrinatge de tot Espanya cap al santuari de Lurdes. L’església de Santa Madrona va ser destruïda durant la Setmana Tràgica, i quan va ser reconstruïda el 1916, va canviar d’advocació i es va dedicar a la Mare de Déu de Lurdes (¿quina si no?). La seva recent reforma ha deixat al descobert parets intactes de l’estructura original, i una inscripció apareguda en una de les columnes: «Visca la FAI».
Font Honrada, 33.
AMOR D’AMAGAT
LA FRANÇA LOVE HOTEL. Des del 1960, una de les principals atraccions de la zona ha sigut... Un meublé. I no un qualsevol: La França és el més gran de la ciutat i el més antic després de la demolició de La Casita Blanca. Quan es traspassen les cortines de l’aparcament regna la discreció més absoluta; el personal garanteix que dins no es tingui el més mínim contacte visual amb altres usuaris, i a cada habitació, les finestres s’obren únicament un pam perquè no et vegin els veïns. El mal ús de la paraula meublé, que sovint es confon amb un prostíbul, va fer necessari rebatejar el lloc. La França és ara un «hotel romàntic per a parelles» –no trios ni grups de swingers–, en el qual es paga per hores. Reserva una suite hammam o les d’estil dels setanta –decorades per l’interiorista Lázaro Rosa Violán–, i entendràs per què les presses mai són bones: llit desmesurat, llums regulables, mirall basculant, banyera d’hidromassatge... ¿segueixo? I no pensis que la cosa no va amb tu, ja que hi acudeixen més joves mileuristes que marits i dones infidels.
França Xica, 40.
FINS A L’ÚLTIMA MOLLA PA SERRA.
Josep Serra i la senyora Cisqueta van agafar el 1926 la fleca del carrer de l’Olivera, i no va ser fins als 60 que se la va quedar el fill, el Ramon, una persona de tracte exquisit. Conrad Serra va aprendre d’ell l’ofici i dues frases: «Compra sempre les millors farines» i «no especulis amb la qualitat». El convenciment, llegat del pare, que és bo innovar, el va portar a estudiar el savoir faire de reconeguts forners francesos com Raymond Calvel, i així va poder treure’s de la màniga el cavallers, el seu magnum opus.
Amb aquest nom es reconeix aquells mestres condecorats amb el títol de chevalier, i és la prova que els seus viatges a París resulten molt fructífers. D’allà va treure la recepta d’aquesta tourte de meule
feta amb farina molta a la pedra i
massa mare líquida. Esponjosa per dins, cruixent per fora, ni s’estova ni es resseca. El Conrad també sap satisfer els amants del dolç. Al desembre prepara stollens i panettones. Per Pasqua, bunyols de l’Empordà i colombes, i els 12 mesos de l’any, magdalenes de mida XL, amb varietat de sabors. Però no esperis a l’hora del tancament, que només trobaràs engrunes.
Olivera, 31.
DUES PERLES I UN TRESOR
SORPRESES ARQUITECTÒNIQUES. A la França Xica conviuen tres meravelles arquitectòniques: una és impossible no veure-la, l’altra –del mateix autor– és probable que no la vegis, i la tercera, ja et dic jo que sense una mica de cara no la veuràs. L’arquitecte Ramon Puig i Gairalt va morir amb tot just 51 anys, però abans es va donar el gust de culminar al carrer de Vallhonrat l’edifici potser més vistós del Poble Sec, una genialitat expressionista amb el xamfrà arrodonit, i tribunes, balcons i cornises vermelloses. No gaire lluny, Puig i Gairalt va aportar pinzellades art déco a la façana i interiors d’un edifici amagat del preciós carrer de la Concòrdia. La finca va sobreviure a un bombardeig el dia de Sant Antoni de Pàdua, i els seus inquilins des de llavors custodien a l’antiga consergeria un plafó ceràmic dedicat al frare franciscà. La tercera sorpresa no s’intueix des de fora, i hauràs d’esperar que algú t’obri la porta del número 29 d’Olivera per descobrir-la. L’immoble oculta un passatge de gran fondària que va tenir uns safarejos darrere de l’escalinata, i que va ser ocupat per unes cavallerisses militars. No m’estranya que hagi sigut plató d’anuncis: pot ser que aquest racó amb encant sigui, de tota la ruta, el secret més ben guardat. Casa Joaquima Vendrell
Vallhonrat, 22-26 / Ptge. Prunera, 1. Casa Florència Elias Concòrdia, 54 Ptge. de la Casa Joaquín Marqués
Olivera, 29.
VINS I CONILLS TAVERNA CAN MARGARIT.
La nit comença bé, perquè mentre esperes torn per a una taula et conviden a un vi negre del Priorat, un Penedès blanc o un Gandesa de la casa. De les botes gegants no en surt ja cap vi, però van fer la seva comesa quan això era La Gran Bodega Española i Carlos Rubí –actual propietari– acompanyava el seu avi Joan. Rubí va treballar molts anys, inclús rentant plats, a les ordres d’Enric Margarit i José Mellado, fundadors del restaurant el 1974. Finalment l’establiment va passar a les seves mans el 2009, i des d’aquella data amb prou feines ha tocat res: ni la decoració rústica, ni l’habitació del fons, que havia sigut una quadra, ni –només faltaria– el plat més popular de la carta: el conill fregit a la jumillana –amb alls, cebes, llorer, menta, orenga, farigola, romaní i fonoll–, que a Múrcia no coneix ningú. La recepta és semblant –i d’allà el nom– a la del guisat que va provar una empleada de la taverna durant una visita a la seva sogra... que sí, era de Jumilla.
Concòrdia, 21.
TAMBORS NO TAN LLUNYANS
AMULETS INDIS. L’última persona que m’esperava trobar, instal·lat en uns baixos del carrer de l’Olivera, era un nadiu nord-americà. L’home col·lecciona retrats de caps indis, amulets i kachines dels seus ancestres, i ven per internet penjolls color turquesa que porta dels seus viatges als Estats Units. Daniel Soria, nascut a Califòrnia, i de pares mexicans, té sang txitximeca. Una prova de l’ADN li ha confirmat els seus orígens ètnics, i aquests dies mira de completar el seu arbre genealògic amb un programa informàtic. Sòria ha aconseguit arribar fins a l’any 900, i tot i que em costa creure’l, em mostra qui li surt que va ser el seu tatatatatatatatatatatatatatatatatatata tatatatatatatatatatatataravi (si no m’he descomptat): un tal Ramon Berenguer III. «¿No et sembla increïble? –em comenta emocionat–. ¡Qui m’hauria dit, quan vaig decidir venir a Barcelona... que el que feia era tornar a casa!».
Olivera, 78.
A RITME DE BACHATA
ENCLAVAMENT DOMINICÀ. «Hola, brother. Dime de lo mío. ¿Qué
lo qué?». Recordo la plaça de les Navas quan era un lloc inhòspit i amb desnivells només aptes per a
botellons. Va ser aplanar-la, treure d’allà els cotxes i ara és sempre estiu, amb terrasses plenes i pilotes de futbol descontrolades. A la tarda, després de fer una pavita, es concentren molts dominicans, la majoria procedents de la província d’Independencia, i més recentment, de la capital, Santo Domingo. Amb la seva arribada, han aparegut nombrosos cartells de concerts de música llatina, o de discoteques on es balla bachata i es canten els èxits de Romeo Santos i Prince Royce. Comencen a proliferar al seu torn bodegues proveïdes dels millors roms anyencs i extravells de l’illa caribenya, i preparats casolans de mamajuana; bars plens que serveixen mangú de plàtan, moro de guandules, fritada i
mondongo; perruqueries de les quals surt amb una cabellera postissa blava o trencerías que et deixen la testa com les boxejadores de
Million dollar baby.
–¡Nos vemos, ya tu sabes!
■ Bodega del Caribe Olivera, 19. La Trencería del Flow
Paral·lel, 151.