Wenders es passeja pels lavabos públics de Tòquio

El cineasta alemany presenta ‘Perfect days’, pel·lícula amb què aspira a guanyar la Palma d’Or quatre dècades després del premi per a ‘París, Texas’.

Al seu documental Tokyo-Ga (1985), l’alemany Wim Wenders buscava a la capital japonesa les localitzacions de les pel·lícules de Yasujiro Ozu; en la ficció amb què aquest any aspira a guanyar la Palma d’Or, quatre dècades després del premi per París, Texas (1984), redescobreix la ciutat a través dels lavabos públics, ultramoderns i més nets que una patena.

El protagonista de Perfect days es guanya la vida encarregant-se de la higiene d’aquests sanitaris. És un home de vida simple, que sembla delectar-se en la soledat i les rutines –aixecar-se i recollir l’habitació, regar les plantes, passar el dia recorrent la ciutat amb furgoneta mentre escolta rock dels setanta, dinar sempre al mateix restaurant, llegir abans d’anar a dormir, dormir, somiar; fa la sensació de ser feliç, almenys fins que una trobada inesperada ens fa entendre que aquesta vida metòdica i espartana li serveix per refugiar-se d’un trauma familiar.

Wenders utilitza aquests hàbits per esbossar un elogi del món analògic davant el digital –els cassets davant Spotify, els llibres de segona mà davant el Kindle, els rodets fotogràfics davant els píxels– i una reflexió sobre la importància de tancar ferides abans no sigui tard. Però Perfect days sobretot mira de defensar la importància de combatre l’adversitat amb optimisme i disfrutar de petits plaers com el que Wenders probablement aspira a proporcionar al públic. És una cinta tan nímia que potser fins i tot un objectiu tan discret li queda gran. Però això, considerant que els últims anys ha dirigit títols tan desastrosos com (2008),

(2015) i

(2017), no li impedeix ser la millor ficció de l’alemany en 20 anys.

Breillat i el desig

Remake de la danesa Reina de corazones (2019), la novetat de Catherine Breillat explora l’assumpte de capçalera de la cineasta francesa: el desig sexual femení. La protagonitza una advocada d’èxit que perd el sentit comú quan el fill adolescent del seu ric marit s’instal·la a la mansió familiar; tot i que ho intenta –vagament–, és incapaç de resistir-se a la bellesa i l’energia sexual del jove, uns atributs que el seu marit no té.

Inevitablement, o potser no, arribat el moment la dona ha de decidir entre fer cas al baix ventre o mantenir els privilegis que tan còmoda li fan la vida. Mentre contempla el procés, la pel·lícula resulta igual de satisfactòria com a intriga domèstica, retrat tant del mal que l’ésser humà està disposat a causar com de les humiliacions que accepta suportar per diners i reivindicació de la llibertat de les dones –i dels personatges femenins– per pensar amb els genitals.

■