Bogeria col·lectiva
CAPITÀ BM GRANOLLERS s’havia desencadenat a Granollers. «¡Allà veig que l’hem feta grossa, però molt! Quan arribem al Palau i veiem que ens estan esperant gairebé 300 persones... Una bogeria», reconeix Rama, ja amb la vista en el partit de dissabte contra el Göppingen d’Alemanya (18.00 h, DAZN).
«Sense pressió», però a guanyar
Antonio Rama ja va viure la primera final four des de la banqueta, però com a segon entrenador. «Com a segon entrenador jo vaig viure superfeliç la primera. Va ser una d’aquelles experiències que creus que no tornaràs a viure mai més i ara, no només ho tornaré a viure, sinó que ho faré com a primer entrenador», diu il·lusionat. «Som com un superheroi de carn i ossos. Hi ha altres equips que ja veus que estan en un altre nivell. Nosaltres tenim un equip amb molta gent de la casa i joves, amb gent normal, i ara podem disputar una competició d’aquesta entitat. És increïble», remarca.
Mantenir el compromís és imprescindible per emportar-se’n aquest títol europeu, igual que ha sigut una peça angular per a la carrera d’Antonio García. El feliç capità del Granollers afronta els seus últims anys a l’elit de l’handbol amb la mateixa il·lusió que els seus companys més joves. «Jo faig el que he fet tota la meva vida: entrenar al 100% i disfrutar del dia a dia. Ells veuen que un tio de 39 anys, que d’algun d’ells he sigut el seu entrenador, continua tenint la mateixa il·lusió. Ells em prenen d’exemple i això em fa molta confiança, a més de responsabilitat i pressió, però de la bona».
Flensburg els espera per fer història. La plantilla del Granollers està conjurada per tornar amb el trofeu i la ciutat els espera per a una gran festa.
■
He passat 24 hores fora d’Espanya i ha sigut un alleujament. Vaig sortir dimecres d’un país que havia entrat en una espiral de bogeria col·lectiva des de diumenge. Exactament des del moment en què Vinícius es va dirigir cap a un dels fons de Mestalla apuntant amb el dit un grup de racistes.
Des d’aleshores fins avui no ha quedat ningú, cap institució, entrenador, jugador, periodista... ningú sense opinar, i tant de bo, el cas Vinícius sigui un punt d’inflexió en la conscienciació, educació i lluita contra aquesta xacra. És necessari. Tant com quan va ser Iñaki Williams qui ho va patir i va denunciar, o Akapo, o Chukwueze (¿per què no el mateix escàndol llavors?) Fins aquí el costat positiu.
Totes les altres coses tenen a veure amb la hipocresia i el desvergonyiment. Hem rebut lliçons des del Brasil, el país que va elegir democràticament Bolsonaro, que va dir: «Els meus fills mai tindran una nòvia negra, estan ben educats».
Hem comprovat com el Comitè de Competició ha establert un gravíssim precedent a l’aixecar la sanció sobre Vinícius després de la manotada a Hugo Duro. En lloc de sancionar també el valencianista per l’agafada sobre el brasiler, i Mamardasvili, el comitè indulta Vini. Insòlit. ¿Por? Va ser anomenar el Madrid i Vinícius la RFEF en un comunicat i decidir aquest despropòsit el comitè, que va barrejar el racisme amb un episodi esportiu en un exercici d’irresponsabilitat sorprenent. Lluitar contra el racisme, sí. Utilitzar-lo com a excusa, no. I després va venir l’homenatge del Bernabéu. Vinícius al costat de Florentino, a la llotja. Sí, després d’anys sense veure un pla de la llotja a la tele, tocava veure el president donant afecte a Vini. Ara que per fi, 10 denúncies de la lliga després, el Madrid també ha decidit denunciar.
¡Quantes casualitats aquesta setmana! Com la de la detenció dels autors de la vomitiva pancarta amb el ninot de Vini. Des del gener fins a aquesta setmana esperant el moment de fer-ho. ¿De debò?
Dèiem en dies de la covid, «d’aquesta, en sortim millors». És clar que sí, ¿oi, Florentino? Ja han saltat pels aires sis àrbitres VAR, la resta, estan avisats. De la sanció a Valverde, sense notícies. ¡Millors!
■
«En el tram final del partit estava plorant, mentre disfrutàvem sobre la pista del que estàvem fent» «Vaig començar a ser conscient del que havíem aconseguit quan l'endemà vaig agafar el mòbil»