Harrison Ford
Sembla ser que en l’última entrega d’Indiana Jones (... i el dial del destí), hi ha un instrument cobejat pels bons i pels nazis que permet viatjar en el temps. De fet, però, els que viatgem som nosaltres, els espectadors, que podem assistir a l’ancianitat de Harrison Ford mentre recordem com era aquell arqueòleg quan tenia 38 anys i protagonitzava el primer episodi de la saga, A la recerca de l’arca perduda. De fet, la mateixa pel·lícula ens ensenya un Ford rejovenit (prodigis de la tècnica), anant a cavall pels carrers de Nova York i també un home vell (en té 80), desenganyat i pensarós, que viu sol i que es lamenta dels crits dels joves veïns, just quan els americans arriben a la Lluna.
De professor a explorador
Des del 1981, hem vist com un discret professor universitari es convertia en un intrèpid explorador i ens hem divertit amb les seves peripècies, a mig camí de les antigues pel·lícules d’aventures i d’una nova manera d’ensenyar la figura de l’heroi, amb humor i distància. «No penso en el pas del temps», ha dit Harrison Ford a Cannes, quan presentava el darrer capítol d’Indiana. «El pateixo». Tot i això, tot i aquest cercle que es tanca, s’ha fet viral la resposta a la pregunta d’una periodista sobre l’atractiu sexual que encara conserva: «He estat beneït amb aquest cos i, sí, encara puc muntar a cavall», amb una expressió certament sorneguera i amb doble sentit.
El seu atractiu (no solament el sexual: quan tenia 56 anys la revista People el va considerar l’home més sexi del món) és una estranya combinació d’indolència, ironia i agressivitat, amb algunes gotes de sentimentalisme. Carlos Boyero, el crític cinematogràfic, ha dit que «només sé que pagaria de gust l’entrada al cinema si Harrison Ford surt a la pel·lícula». I no solament com a Indiana, sinó també com el Han Solo de La guerra de les galàxies, o el John Book d’Únic Testimoni (¡quan balla el Wonderful world de Sam Cooke!), o el policia que persegueix replicants a Blade Runner, o el David Halloran d’El carrer de l’adeu, una pel•lícula de Peter
Hyams que a mi em té el cor robat. Potser no és el millor actor de la història i potser fracassaria si ara fes de Rei Lear, però la seva presència és magnètica i, des de la contenció, electritzant. «Va ser genial ser jove», ha dit també a Cannes, després de rebre la Palma d’Or honorífica i d’emocionar-se amb el reconeixement a la seva trajectòria, «però estic content de ser vell». El resum de tot això, el podríem anar a buscar en una fotografia que l’estilista Elisabeth Stewart va penjar a les xarxes. Ford i la seva dona, la Calista Flockhart d’Ally McBeal, són a l’habitació de l’hotel. Ella s’emprova un vestit negre de tul, riallera, i ell la contempla des del llindar de la porta del lavabo. Mans a la butxaca. Mig somriu, discret, amb la corbata de llaç i encara sense l’esmòquing. La bellesa de la vellesa. O a l’inrevés, com vostès desitgin.
Tens la sensació (i ell mateix ho ha insinuat més d’una vegada) que mai no va tenir la dèria de ser actor. Mentre estudiava al Ripon College de Wisconsin, es va matricular a classes d’interpretació, però quan va arribar a Los Angeles només li van oferir un contracte per fer d’extra. El va acceptar i la seva actuació més aplaudida va ser la d’un grum d’hotel que lliura un telegrama a James Coburn. A penes quaranta-cinc segons de
P.I. harrisonfordi)
Califòrnia (Calponia harrisonfordi) amb el seu nom. Això no ho pot dir tothom.
■