¿Què es juga cada partit en aquestes eleccions?
Els candidats i les sigles no només comprometen avui la influència en la governabilitat dels municipis, també la de Catalunya i Espanya.
QUÈ S’HI JUGUEN ELS CANDIDATS DE BARCELONA
Ada Colau. Si hi ha cap lloc que va resultar decisiu perquè l’actual alcaldessa ariribés al càrrec el 2015, va ser el districte de Nou Barris. Fa vuit anys, allà Colau va pispar el triomf al PSC, habitual dominador electoral del districte. Allà va veure, quatre anys després, com els socialistes recuperaven el suport perdut, i com el suport que va aconseguir el 2015 minvava dràsticament, malgrat que va ser en aquesta zona de la ciutat on va centrar el Pla de Barris, una de les polítiques que més destaca BComú quan es tracta de treure pit. Segurament no esperava aquest desenllaç. El 2015, Colau també va guanyar a Ciutat Vella, Sants-Montjuïc, Sant Martí, Sant Andreu i Horta-Guinardó. El 2019, es va tornar a imposar en sis, tot i que va guanyar a Gràcia i va quedar segona a Nou Barris. S’haurà de veure si la pacificació d’alguns carrers li donarà vots al districte més poblat.
Ernest Maragall. En els comicis del 2019, ERC va guanyar les eleccions a la ciutat de Barcelona, amb 160.000 vots, pels 156.000 dels Comuns, els 138.000 del PSC, els 99.000 de Manuel Valls i els 78.000 de Junts, que va veure com els seus arxirivals els duplicaven en sufragis. Una victòria consolidada en només dos triomfs als 10 districtes: les Corts i l’Eixample, pels sis dels Comuns. A 8 dels 10 districtes, ERC va obtenir un percentatge de vot d’entre el 20% i el 25%. Als dos que falten, Nou Barris i Sarrià, el resultat va estar per la categoria inferior, entre el 15% i el 20%. Amb tot, la lectura per barris del 2019 dona un vot superior al 25% a la Bordeta, Sants, el Camp d’en Grassot, la Clota, el Camp de l’Arpa i el Poblenou. En aquestes eleccions no hi ha places on siguin percebuts com a extraterrestres.
Jaume Collboni. Els socialistes divideixen en tres els tipus de votants que esperen avui: el fidel –els districtes de Nou Barris, Sant Andreu, Sant Martí i a Horta-Guinardó–; el vot refugi –esperen pescar en el naufragi de Ciutadans: amb menys expectatives, en l’òrbita postconvergent amb filó a SarriàSant Gervasi, i en els descontentaments amb Colau–, i el més imprevisible, l’anhelat vot útil. Creuen que estan en disposició de tenir un bon paper a l’Eixample –on Junts i ERC solen tenir més filó–, especialment a l’Esquerra de l’Eixample, la Sagrada Família i el Fort Pienc. Tenen assumit que el territori comanxe és Gràcia i Sants, a excepció de la zona de Badal. I Ciutat Vella no entra dins del terreny recuperable.
Xavier Trias. Són quatre els districtes clau a Barcelona si vol aconseguir la victòria com el 2011: Sarrià-Sant Gervasi, les Corts, Gràcia i l’Eixample. Allà és on Trias no només ha de guanyar, sinó fer-ho folgadament per compensar el resultat més modest en districtes com Nou Barris. L’ambició és alta i aspiren a guanyar a 9 dels 10 districtes de la capital. Els números canten.
Daniel Sirera. Durant la campanya electoral, ha recorregut Sarrià-Sant Gervasi i les Corts, els dos districtes on esperen tenir més suports, però també volen rascar en altres zones, des de l’Eixample fins a Horta-Guinardó i Nou Barris, on poden tenir «transferència de vots del PSC».
QUÈ S’HI JUGUEN ELS PARTITS CATALANS
PSC. Per a Salvador Illa, arribar a la Generalitat passa primer per guanyar avui, un propòsit que implica mantenir la robustesa al gran viver metropolità –amb la victòria a Barcelona com a colofó–, però també recuperar musculatura a les capitals de província. Els socialistes catalans busquen repetir la gesta de les catalanes i tornar a ser el partit més votat a Catalunya. De les 19 ciutats de més de 20.000 habitants que orbiten al voltant de Barcelona, 15 estan governades pel PSC i a 8 ho fa amb majoria absoluta: l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet, Sant Boi de Llobregat, Viladecans, Gavà, Esplugues i Sant Joan Despí, on se’n concentren els alcaldes més emblemàtics. Però fora de la tradicional àrea d’influència, les grans espines clavades que té el PSC són Tarragona i Lleida, unes alcaldies que ERC es va ficar a la butxaca en les municipals passades després d’anys de regnat socialista. Guanyar a la ciutat de Girona, on Carles Puigdemont va ser alcalde, ho veuen més difícil.
ERC. Juntament amb el PSC i Junts, és el que més homogèniament és present a tot el territori, tant a la regió metropolitana com al rerepaís. I un discurs que serveixi per a tot Catalunya suposa un sostre. En essència, l’esquema és el mateix que el 2019 i el 2015. Junts contra ERC al rerepaís; el PSC contra ERC en l’àmbit me
tropolità. Només varia el creixement progressiu dels republicans, que ja s’atreveixen a dir en veu alta que van camí de trencar l’hegemonia socialista a l’entorn de Barcelona. Tot i que no serà en aquestes eleccions. Deixant Barcelona de banda, ERC té l’alcaldia de Lleida, de Tarragona i està en el govern municipal de Girona. La de Tarragona serà una batalla despietada amb els socialistes. Ara s’aspira al sorpasso en vots i, per descomptat, a la suma de forces que els torni a donar l’alcaldia. Quant a Lleida, «després d’unes males enquestes fa un any, estem en remuntada», admet el partit. En l’altre gran partit, el metropolità, ERC confia en un gran creixement de vots que, si bé no proporcionaran cap alcaldia o, si més no, entrada al govern municipal dels principals feus socialistes, sí que aclariran qualsevol dubte que el referent independentista a la regió és exclusivament ERC.
Junts. Amb Xavier Trias, Junts ha passat de tenir enquestes que situaven el partit en una posició irrellevant, quan la candidata era Elsa Artadi, a optar a la victòria. Però ha sigut Trias qui afirma rotundament que guanyarà amb un marge ampli, amb 14 regidors o més (ara en tenen cinc). Aquesta convicció del candidat fa que tot el que no sigui guanyar i governar es converteixi en un fracàs rotund. Però si Trias no aconsegueix governar, llavors Junts haurà de maquillar el resultat global. I se la juga en especial a la principal ciutat que governa avui: Girona. Allà, els mals pronòstics de l’alcaldessa actual, Marta Madrenas, han fet optar per un canvi en favor de l’exconsellera Gemma Geis, recol·locada després de sortir del Govern. Tot el que no sigui revalidar el poder al municipi, feu de l’expresident i líder del partit, Carles Puigdemont, serà un altre fracàs sonor. On les expectatives no són optimistes és a l’àrea metropolitana de Barcelona, on confien en l’anomenat efecte Trias en una zona en la qual fa quatre anys amb prou feines se superava Vox i el PP en vots a determinats municipis. Junts no només se la juga a les ciutats i pobles, sinó també a les diputacions. A la de Barcelona, especialment, on espera continuar governant amb el PSC.
En Comú Podem. Per a Ada Colau aquestes eleccions són un tot o res. O aconsegueix ser alcaldessa un tercer mandat o es produirà un punt d’inflexió en la seva trajectòria municipal. Sense la capital, el seu projecte entraria en crisi perquè suposaria perdre la principal quota de poder, per molt afany que posin a retenir la quinzena d’ajuntaments que ara estan sota els seus dominis i augmentar la seva representació territorial. Entra dins de les seves prioritats retenir les alcaldies dels cinc municipis més poblats en els quals governen. També són prioritats Santa Perpètua de Mogoda, Montcada i Reixac, Sant Feliu de Llobregat i Montornès del Vallès. Més enllà de consolidar aquests feus, creuen que estan en disposició de superar els 264 regidors que tenen, aconseguir convertir-se en la quarta força a Catalunya en percentatge de vots i tornar a ser, com el 2015, segons al Baix Llobregat.
Ciutadans. S’hi juga l’existència, amb unes enquestes que els deixen fora de l’Ajuntament de Barcelona. Però més enllà de la capital, els taronges també tenen altres punts calents, un dels principals és l’àrea metropolitana, amb especial atenció a l’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet. A tots dos, el PSC té majoria absoluta, però fonts del partit preveuen que la poden perdre i consideren prioritari tenir representació a l’ajuntament per condicionar el govern.
PP. L’objectiu principal del PP és obtenir «presència» als municipis on la van perdre i també «influència» dins dels governs locals. Geogràficament hi ha cinc punts clau: Barcelona, Badalona i Castelldefels,
així com els petits municipis de Gimenells i Pontons. Dels 36 municipis de l’àrea metropolitana, actualment els populars només tenen representació a sis.
QUÈ S’HI JUGUEN SÁNCHEZ, FEIJÓO I PODEM
PSOE. Els socialistes ofereixen tres arguments per justificar el seu optimisme: el de l’adversari –Feijóo va anticipar el mes passat que «el partit de [Pedro] Sánchez aguantarà més bé» en les autonòmiques i municipals que en les generals–, les enquestes com la del CIS –anticipa que el PSOE guanyarà i podrà revalidar els feus principals– i les sensacions dels principals dirigents, que veuen l’electorat socialista «molt mobilitzat». Tot i així, són moltes les incerteses: el que passi dependrà d’un grapat de vots i, en bona part, dels resultats que obtingui Podem, clau perquè hi hagi una suma d’esquerres en ajuntaments i autonomies. Per exemple, a la Comunitat Valenciana, la peça més cobejada pel PP. Fins i tot si els morats no aconsegueixen cap representació, el PSOE creu que Ximo Puig continuarà com a president. Però la plaça municipal més important per al partit que lidera Sánchez no és aquesta, sinó Barcelona. Madrid, en canvi, es dona gairebé per perduda, tant la comunitat com la capital. Mentre que a Castella-la Manxa les sensacions també són bones, no ho tenen tan clar a l’Aragó, on la meta és guanyar el bloc de la dreta per no dependre de Podem.
PP. Les enquestes assenyalen que els conservadors guanyaran en vots a vuit de les 12 autonomies. Les tres que Feijóo ha mimat més amb la seva presència són la Comunitat Valenciana, Castella-la Manxa i Extremadura, totes presidides ara per dirigents del PSOE. A l’autonomia valenciana creuen que s’hi poden acabar imposant, tot i que necessitaran Vox. És la que tenen més a prop d’arrabassar al PSOE juntament amb la Rioja. A la Comunitat de Madrid i la Regió de Múrcia hi van a buscar la majoria absoluta. En les eleccions locals, el PP dona per fet que serà el guanyador en el còmput global dels vots que es recullin als més de 8.000 municipis que té Espanya.
Podem. L’aliança de Podem i IU s’hi juga ser clau en mitja desena de governs autonòmics i la seva implantació territorial després d’un últim cicle electoral en el qual van quedar en mínim a molts territoris. Això, de portes cap enfora, perquè els resultats que obtinguin les formacions a l’esquerra del PSOE seran clau per a la construcció posterior de Sumar.