«Rússia castiga Ucraïna per la seva ‘audàcia’ d’abandonar l’imperi» Orlando Figes
Historiador alemany d’origen britànic. Autor d’obres com El baile de Natasha, una historia cultural de Rusia i, més recentment, La historia de Rusia. Ha estat recentment a Barcelona convidat per la Fundació Catalunya Europa (Llegat Pasqual Maragall) per p
Si hi ha algú que és capaç d’introduir-se al cap dels més de 140 milions de russos, és l’historiador alemany d’origen britànic Orlando Figes, capaç de disseccionar amb la precisió d’un cirurgià les inquietuds i els pensaments dels ciutadans del gegant euroasiàtic, i donar a conèixer algunes realitats que permeten entendre més bé la seva actitud davant la guerra d’Ucraïna i davant la deriva militarista de les autoritats.
— ¿Putin menteix per justificar la guerra d’Ucraïna?
— Són veritats a mitges i interpretacions manipulades. No són mentides respecte als russos, perquè pensen de debò que Ucraïna forma part de la Gran Rússia, i això procedeix de la visió imperial de la historiografia russa del segle XIX. Però el que pensin els russos és irrellevant, perquè Ucraïna és independent des del 1991. I malgrat que tots tenim idees del que són les nostres terres ancestrals, les fronteres s’han establert i han sigut reconegudes.
— ¿Com d’important ha sigut la tradicional passivitat dels russos perquè el Kremlin pogués iniciar la guerra?
— És una pregunta complexa. La passivitat està molt immersa en la cultura política de Rússia i és una resposta a la memòria col·lectiva del que va passar sota el mandat de Stalin. No obstant, sabem pels sondejos que la guerra és popular a Rússia. Que una de les coses que manté Rússia unida és la idea que està sent atacada, que Occident intenta desmantellar-la i que s’han de defensar.
—¿Què pensen els russos dels ucraïnesos?
— En general, que també són eslaus, lleugerament diferents, culturalment inferiors, però són, en essència, nosaltres. El 1991 [després del final de l’URSS], en lloc d’elaborar nous llibres d’història, el país va tornar als del segle XIX, i aquest sentit de superioritat sobre els ucraïnesos, aquesta mentalitat que no són mereixedors de confiança perquè la meitat són catòlics o polonesos, que busquen trencar amb Rússia i que van col·laborar amb els nazis, es va mantenir. Les dues economies i les relacions familiars són tan estretes que per als russos és difícil acceptar que els ucraïnesos vulguin deixar-los. En certa manera, els russos envegen la capacitat dels ucraïnesos de trencar, el sentit de la llibertat, els vincles més intensos amb Europa, l’individualisme. El servei no es va aplicar a tot Ucraïna. Tampoc va ser ocupada totalment pels mongols. Per això hi ha diferències entre els dos països que els russos es neguen a veure. Es parla de genocidi, però crec que aquesta guerra és una mena de càstig a una colònia que ha decidit trencar. En les atrocitats comeses hi ha un element de càstig als ucraïnesos per l’audàcia de voler-los abandonar, com en el passat es fuetejava els camperols.
— ¿Putin es mira Stalin?
— Això és simplista. Putin és una barreja d’ideologies verinoses. Treu molt dels blancs [defensors del règim tsarista durant la guerra civil després de la revolució comunista], és a dir, és un antibolxevic, però també dels filòsofs de l’euroasianisme i dels pensadors eslavòfils del segle XIX. Hi ha, sens dubte, un element d’estalinisme: ell és un home de la KGB, un producte del sistema de Stalin, molt connectat amb el concepte del control social. També és un neoestalinista en la seva visió de Rússia com a imperi.
— Tenint en compte les derrotes militars, ¿hi ha cap possibilitat que Rússia es replantegi aquesta idea imperialista?
— Putin pot proclamar la victòria en qualsevol moment, sempre que mantingui els territoris que controla. Ha conquerit tot el que pot conquerir i ara ho defensarà. No crec que ningú al Govern rus pensi que és possible la caiguda del Govern de Zelenski. Això facilita la transició del pla maximalista al pla minimalista, que consistirà a protegir les quatre repúbliques conquerides. Els russos controlen la majoria del territori a l’est del riu Dnipró. I podrien traçar una línia allà. Això alimentaria no tant la idea imperialista, sinó la idea nacional russa, que sempre ha considerat el Donbass territori històric.
— ¿La desastrosa campanya militar podria provocar el desmembrament de la Federació Russa?
— A causa que Rússia ha tingut derrotes, i Ucraïna també ho ha fet, els objectius de Kíiv s’han radicalitzat. Hi ha gent de l’Administració de Zelenski que, sota la idea de la descolonització, assegura que Rússia és, per naturalesa, agressiva i expansionista. I que l’única manera de frenar-la com a amenaça passa per dividir-la territorialment.
— ¿Podria passar?
— No. Podrien emergir moviments secessionistes a Txetxè
nia, al Daguestan, però la minoria ètnica principal, els tàrtars, són al mig de Rússia, i és difícil pensar que allà s’hi pogués crear un Estat.
— Vist això a la Rússia de Putin, ¿hi va haver als 90 una veritable transició democràtica?
— No hi va haver transició. Essencialment, va ser una transferència de poder amb els comunistes col·locant-se en la forma més confortable possible a la Rússia postcomunista. No hi va haver cap judici. L’FSB va emergir de la KGB amb molt pocs canvis i fins i tot poders incrementats. I han arribat al poder amb Putin. Occident hi té part de responsabilitat, perquè no estava interessat a construir una societat civil. El que Rússia necessitava era un pla Marshall, inversions per mantenir la infraestructura i l’Estat del benestar, generar una base per crear un capitalisme genuí. Al seu lloc, hi va haver teràpia de xoc i l’escàndol dels préstecs per accions, de manera que es va generar una oligarquia antidemocràtica. Molts es van apartar de la democràcia perquè ho van perdre tot.
—¿Creu que la causa de la democràcia a Rússia està condemnada?
— No ho sé. Però fins i tot si se celebressin eleccions lliures, el guanyador probable seria Putin o un altre Putin. La idea que un bon dia els russos s’aixecaran i pensaran que han de votar per opositors com Garri Kaspàrov o Aleksei Navalni no es produirà. Sí, molta gent ha abandonat Rússia. Però ja va passar el 1917 després de la revolució bolxevic, amb dos milions de persones. Molts van dir que tornarien aviat, però el règim no va canviar. I els que hi van tornar per raons patriòtiques, els va anar molt malament: o van acabar al gulag, o es van haver de prostituir políticament.
■