Cossos de dones venuts

Si la setmana passada vam descobrir com ballava o què feia la víctima que va denunciar Dani Alves en el vídeo de la seva trobada, segons la seva defensa, aquesta setmana un programa ha emès imatges d’aquella nit. La defensa de la víctima ha publicat un comunicat condemnant aquesta publicació. Ha recordat que, a més de poder ser constitutiva de delicte, aquesta emissió ocasiona un mal irreparable en la noia. Quan em vaig assabentar de la notícia vaig recordar el que va passar amb la víctima de La manada. En aquella situació, el vídeo no es va mostrar en cap mitjà de comunicació, però molts periodistes sí que havien vist part de la gravació, i la intenció d’aquella filtració no era defensar-la.

Igual que la premsa hauria de tenir clar que no s’entrevista maltractadors, hauria de saber que no es poden emetre imatges de víctimes. ¿S’adonen que ella no ha demanat aquesta emissió i que vol protegir la seva imatge? ¿Pensen en el mal que produeix en la seva recuperació? Una violació no és cap espectacle, ni els moments anteriors o posteriors. ¿Què es pretén verificar? ¿Es determinarà ara una violació per com reaccioni ella? Per algun motiu existeix l’ètica en el periodisme davant el fet de tenir audiència. Entre altres coses, per no exposar les víctimes.

Si ni tan sols la premsa dona protecció a la víctima, imaginin com estem la resta de dones. Ja et pots dir Rosalía que ni així et salves. Un cantant, amb intenció de promocionar-se, va posar com a reclam dues imatges de Rosalía mostrant els pits. Era un muntatge digital. Ella es va defensar a les xarxes denunciant la sexualització, la falta de respecte i que aquella imatge era violència.

No és la primera ni serà l’última. I és el resultat de tot el que l’edició digital i la intel·ligència artificial poden arribar a crear en mans d’indesitjables. Fa anys que centenars de dones denuncien els deepfakes porno, molt difícils d’eliminar a la web. Són vídeos manipulats en què sobre el seu cos se superposen imatges reals de dones fent porno. Sense voler-ho, sense el seu consentiment i sense ni tan sols el seu coneixement, de sobte són protagonistes de vídeos pornogràfics, sotmeses a pràctiques infames.

Sabem que el porno té molta demanda, així que la rendibilitat està assegurada. De nou, només es busquen els diners i ningú repara en l’efecte psicològic sobre elles. Perquè és igual que mai s’hagin produït aquestes escenes. Només el fet de veure-s’hi, que el rostre que aparegui sigui el seu, provoca seqüeles. Fins al punt de sentir-se violades en el més profund de la seva intimitat.

Els dos casos, el de la víctima d’Alves i el de Rosalía, són les dues cares de la mateixa moneda: utilitzar el cos de les dones per tenir repercussió sense pensar, justament, com repercuteix en elles. És la realitat que deshumanitza, explota i cosifica els nostres cossos. Al final, no és el mitjà, sinó el que en fan. Al final, ni el problema és de la tecnologia ni del periodisme, sinó del masclisme. I aquest sí que és antic i està durant massa.

■

Els casos de Rosalía i de la víctima de Dani Alves són cares de la mateixa moneda: la cosificació per tenir repercussió sense pensar, justament, en com les afecta a elles

Ana Bernal-Triviño és professora de la UOC i periodista