El vot de la concreció

Les eleccions d’aquest diumenge no són unes eleccions menors, intermèdies, un simple test de les generals de finals d’any. Al contrari, els comicis locals són la gran festa de la política en el sentit etimològic del terme –l’art d’ocuparse dels afers de la polis o ciutat–, just quan el soroll de les campanyes ens allunya cada vegada més de les preocupacions concretes dels ciutadans. Recordem l’objecte de les eleccions locals: la renovació dels alcaldes i els regidors de 8.131 municipis del conjunt d’Espanya (947 a Catalunya). El perfil de l’elector, en aquest cas, s’aproxima més a la realitat sociològica: poden votar els residents d’altres països de la UE i els estrangers amb tractats de reciprocitat, sobretot llatinoamericans.

La cita amb les urnes d’avui, a més, es complementa amb la celebració de les eleccions autonòmiques a 12 comunitats –l’Aragó, Astúries, les Canàries, Cantàbria, Castella-la Manxa, la Comunitat Valenciana, Extremadura, les Balears, la Rioja, Madrid, Múrcia i Navarra– i a les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. Es renova una bona part de l’organització territorial de l’Estat que, com estableix l’article 137 de la Constitució, s’organitza en municipis, províncies –els resultats de les eleccions municipals també serveixen per a l’elecció indirecta de les diputacions– i autonomies. Sí, els governs autonòmics i els ajuntaments, que «gaudeixen d’autonomia per gestionar els seus respectius interessos», també són l’Estat, una circumstància que s’oblida sovint, tant en l’administració local com en la central.

La nova democràcia espanyola, des d’aquesta perspectiva, va néixer amb un dèficit de democràcia local: primer es van elegir les Corts Generals, en les primeres eleccions legislatives del 15 de juny de 1977, que van acabar adoptant el caràcter de Corts constituents i no va ser fins al 3 d’abril de 1979 quan la democràcia va entrar per fi als ajuntaments. Des d’aleshores, les eleccions municipals han servit per premiar els candidats amb més carisma local i més arrelats a la realitat dels seus pobles i ciutats, fins al punt que a notables municipis s’hi ha produït cíclicament un vot dual: els electors voten en sentit diferent del vot de les generals.

Ara, paradoxalment, els líders dels grans partits han situat els càlculs electorals de cara a les generals de finals d’any en el centre de les campanyes. Ho ha fet el president del Govern, Pedro Sánchez, amb un rosari de mesures de caràcter general per mobilitzar els electors socialistes. I ho ha fet també el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, amb l’ús impropi del terrorisme d’ETA en campanya i amb l’estratègia de «derrotar el sanchisme» com a bandera. També en l’anomenada esquerra de l’esquerra hem assistit a la col·lisió entre el projecte originari de Podem i Sumar, el bloc alternatiu que promou la vicepresidenta Yolanda Díaz.

Els electors tenen avui a les mans escollir els seus representants locals en funció de les propostes de gestió que els candidats han posat sobre la taula durant la campanya. Han de participar en aquest acte de civilitat que és l’exercici del dret a vot, i ho han de fer, com dèiem a l’inici, en el sentit original del terme política: l’art d’ocupar-se dels afers de la polis o ciutat. Hi ha un temps per a cada cosa.

■

Les eleccions locals premien candidats amb carisma i més pròxims a la realitat dels municipis

L’opinió del diari s’expressa només als editorials. Els articles exposen postures personals